La vida anava de debò, però això no ho descobreixes fins que és massa tard. Aquesta podria ser la tesi final de la literatura de Jaime Gil de Biedma.
El poeta rep aquests dies un homenatge al Teatre Lliure amb “Las personas del verbo”, un espectacle que pren el nom de l’antologia completa de la seva obra poètica.
El director Joan Ollé ha construït una autobiografia narrada en tres veus, des de tres edats, encarnades per Ivan Benet, Pep Munné i Mario Gas. Ho ha fet a través de retalls: poemes, memòries, converses… Tot d’elements que permeten apropar-se al món de Gil de Biedma des d’un prisma ampli. Com a poeta, sí, però també com a executiu, com a amant, com a amic.
Explorant sobretot la seva relació amb la paraula, marcada ja per l’ús que se’n feia a casa seva, tal com ell explicava perfectament:
“Yo, de cuando era chico y adolescente, recuerdo que en mi casa se hablaba mucho y bien, se hablaba para entretener y de una manera deliberada, para producir un efecto estético”.
Tot i ser barceloní, Jaime Gil de Biedma estava profundament lligat a l’Empordà. Va viure els seus últims anys a Ultramort, un espai de retir que li va inspirar alguns versos al recull “Poemas póstumos”:
Una casa desierta que yo amo,
a dos horas de aquí,
me sirve de consuelo.
(…)
Me asomaré callado a ver el día,
contento de estar solo
con la vida bastante
