Avui és 1 d’octubre de 2018.
Avui fa un any de la jornada que ens va deixar a tots els catalans sense paraules. Crec que és una de les poques expressions d’unitat de la societat catalana. El que va passar l’1 d’octubre no hauria d’haver passat.
Avui és un dia pel record. Segur que a la feina, o al bar, o al supermercat en parlaràs. On eres aquell dia, on vas anar a votar. O potser no ho vas fer per por. O perquè no t’hi senties interpel·lat. Recordem que hi ha molta gent que no va voler anar a votar.
És un dia també per reflexionar de què va servir i com han canviat les nostres vides des de llavors. Per la majoria, no gaire. Catalunya segueix sent una comunitat autònoma dins d’Espanya, i sense gaire expectativa que això canviï, la veritat.
A qui aquell referèndum va canviar la vida va ser als membres del govern de la Generalitat d’aleshores. Crec que la jornada d’avui haura de servir, sobretot, per demanar que Carles Puigdemont, Meritxell Serret, Clara Ponsatí, Marta Rovira, Anna Gabriel i Lluís Puig puguin tornar a Catalunya. I perquè puguin sortir de la presó Oriol Junqueras, Jordi Turull, Josep Rull, Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Joaquim Forn, Raül Romeva i Dolors Bassa. I que ella pugui tornar a respirar el Montgrí.
