Ja ho veieu: comencem la segona setmana de la nova temporada de Ràdio Capital i d’aquest renovat Supermatí. Sense adonar-nos-en, ja som a 19 de setembre. A aquestes alçades, qui més qui menys ja ha tornat a la seva rutina habitual. Compte, rutina en tant que camí propi, trajecte quotidià. No ho dic pas en sentit pejoratiu: cadascú se sap el nivell d’estima del seu dia a dia. En qualsevol cas, tornem a allò conegut, al costum que ens estructura.
Per a molta gent, és la tornada als horaris, l’agenda, les presses, el tenir-ho-tot-present-i-no-deixar-te-cap-detall… en definitiva, a l’exercici d’equilibrisme quotidià en què intentem, encara no sé com, que cap bola ens caigui al terra. Ah! I si a tot això hi posem fills, ja esdevé un funambulisme estil Philip Petit a les Torres Bessones.
Deixem enrere l’estiu, les vacances, el dolce far niente… I també els centenars de fotos penjades, que ja se sap que a les xarxes socials tothom hi deixa el rastre de dies meravellosos (no hi lloc per a cap estiu dolent a Instagram!).
Si em permeteu, us explicaré un trumfo: enmig de tot plegat, quan em cal, torno mentalment als 10 dies de setembre. Sí, 10 dies de setembre, talment un títol de pel·lícula Nouvelle Vague. Parlo d’aquell curt període que es concentra entre el final de l’agost i l’inici del curs escolar / tornada a les rutines habituals. 10 dies de setembre en què la vida agafa un ritme especial i es manté flotant: platja de Llafranc gairebé buida, Tamariu a mitja ombra quan el sol comença a marxar més d’hora, un gelat a Calella sense cues, una sortida per Cap Roig sense topar amb ningú… Lluny del brogit de l’estiu, sense haver passat del tot la pàgina del calendari.
Al llarg de l’any, a tothom li aniria bé poder tornar mentalment a aquests 10 dies de setembre. Aquí, a l’Empordà, ho tenim bé. De fet, ho tenim a tocar, físicament. Només hem de sortir de casa, caminar un xic i ja hi som. Qualsevol racó de l’entorn ens allibera. Fixem-nos-hi bé i assaborim-ho. És tot un privilegi.
