Carles Fages de Climent
Oració al crist de la tramuntana
Braços en creu damunt la pia fusta,
Senyor, empareu la closa i el sembrat,
doneu el verd exacte al nostre prat
i mesureu la tramuntana justa
que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat.
Miquel Martí i Pol
Suite de Parlavà
Ajusta els ulls a l’entrellat del temps
i així trauràs profit de la tendresa.
La nit no és la mort ni és la vida,
sinó un vidre molt fràgil que el destí
t’ha posat a les mans.
Se t’acumulen
neguits i gelosies, i el desori
t’encén la sang i alhora t’apaivaga.
Que lluny de tot aquest vaivé lentíssim
d’onades a la sorra dels miratges,
que persistent aquest desig de pluja
que esperes incansable enllà dels vidres.
I envelliràs en un paisatge amable
de renúncies clares i esperances,
orgullós de perviure en el prodigi
d’un pensament subtil, mentre en silenci
plou en un lloc remot i el vent et porta
reconfortants sentors de terra molla.
És un teixit molt frágil la claror
d’aquesta tarda prima que llangueix
per les branques dels arbres.
Tanta calma,
¿per què fer-ne, si mai coincidiexen
el desig i l’atzar i se’ns embulla
massa sovint la madeixa del temps?
Impenitent, m’acullo al franc recer
de les paraules i, dòcil, reprenc
costums de noi, ara que els anys no em poden
causar desassossecs.
Minvarà el vent
en fer-se fosc i el voleteig de tantes
fulles s’encalmarà.
Llavors potser,
assegut a un pedrís, sabré esperar
que la nit, com un gos cansat, s’ajegui
al meu costat i em faci companyia.
J.V. Foix
VAGAVA AQUELL VESPRE PELS BARRANCS DE BEGUR, ON ERREN, SOMICAIRES, ELS SAURINS. AL TOMBANT DE SA TUNA, UN CLAM DE VEUS GERMINATIU ACOMPANYAVA TOT D’OMBRES DANSAIRES. D’UN BRANC SELVÀTIC D’ALZINA PENJAVA, ABANDONADA, LA VESTA ESTIVAL D’UNA NOIA. LI VAIG PARLAR COM SI HI FOS.
Agemoleix-te als vents de les cales esquerpes,
Tu, forma i nom, i del futur membrança,
Hostessa universal, i del goig missatgera,
Alba del dia total, i crepuscle!
Salva, serpentejants, les cabelleres
Que ombrejen les remors amb marors de retaule,
Avança, alabatent, per les aigües ventrudes,
Entre insignes negrors i clams secrets, salífers!
Si mous l’Arbre de Mar cauran els fruits defesos.
¿T’he conegut als broms de les drassanes
Enyorada de mar i de molles marselles
Amb llums regalimants a l’espart del capvespre?
¿O al pic nevós, en abordatge d’ales,
Copiant soledats a l’àlbum de congestes,
El pit signat amb el carmí dels astres?
¿O en cambra breu, entre elixirs liguris,
Senyorejant en els acres reialmes?
(¿A la taverna, al ball o als tossals megalítics?)
¿Ets el pomer pensat a la vall carbonera
Voltada d’infinits i, Tu Sola, Minerva,
Llança i elm del Real, i nodrissa dels segles,
De l’Home Sol que cavalca els dos signes
Més enllà de la mort, a recer de la Idea?
¿…O, captiva i lasciva als foscants de manubri,
De flanc esponerós, i pits, a la llitera,
Dànae deixondida amb besars sefardites?
¿Fuges o véns a mi, o de mi, que só l’Immòbil?
Mira!: baixen dels cims les vestals venturoses
Sota l’embruix dels rocs amb xifres extingides
I noms estranys escrits en llengua morta.
Llur mirada solar encén estels errívols
A l’aiguadolç amb parpelleigs eteris,
Omple de boll les sines sedejants,
D’escumes del matí les tímides parpelles,
De fullaraca morta els ventres venials.
—Joc sideral, nocturnes recompenses!—
Esmuny-te pels covals amb nupcials flongeses,
Crema els olis novells en arcaiques argiles,
Petja, suau, les herbes consagrades
Al pleniluni dolç de les nits imperibles,
Ungeix amb sang recent l a pedra augusta,
Cobreix-te al tamariu amb vesta blanca:
Celen frescors d’aranya els degotalls del cel
I, foc i vent, una veu crida: —Dea!—
Només tos ulls tancats em donen lluors d’alba.
Joan Vinyoli
Sun lacrimae rerum
Ara tot d’una la tenora
ressona a Pals i contemplem les illes
i sempre dic, mirant la Torre de les Hores:
Davant aquestes coses cal plorar.
Passa la tarda sobre els camps d’arròs
de l’Empordà xops d’aigua.
És tard, és hora de tornar a Begur
en l’autocar que ens deixarà a la plaça.
Anem al bar i preguem l’aperitiu amb cloïsses
ben amanides amb llimona i pebre.
Maria Àngels Anglada
Aiguamolls 1985
No han destruït aquest recer vivent
que ja de lluny enyoren tantes ales.
Aquí retroba l’aigua nodridora
i els verds amagatalls l’ocell del nord.
Àlics rosats, amics collverds, torneu,
torneu, xic corriol i fredeluga,
princesa acolorida de l’hivern.
Murs de ciment i ferro han reculat
davant dels nius tots bategants de vida
com un somriure clar, repòs d’ocells
cansats del vol, a frec de les onades
i el sol que hi riu, i escates d’or i argent.
Hem aturat la mort en llarg combat
–una treva signada amb aire i ales.
Caterina Albert (Víctor Català)
Poema inèdit sobre la capella de Santa Reparada de Cinc Claus
Capelleta com un cau
en temps de Sant Pau bastida;
dels presents sotges la vida,
dels passats vetlles la pau.
Les antigues devocions
i les imatges antigues,
unes vils hosts enemigues
convertiren en tions.
Rosa Leveroni
Petita suite de Port-lligat
Vora el mur blanc de calç
esclata la mirada
tota or del llimoner;
resta encara dins l’aire
record del seu perfum
dormint damunt la branca
més alta dels xiprers.
I canten les abelles
dintre dels olivars,
i el mar dins de la cala…
I com un aire antic,
l’amor cada vegada
és enyorança i goig
i desig d’ofrenar-te,
lligada als fruits daurats
la meva vida esparsa
Xavier Lloveras
Plana
Quan veig aquesta plana veig la terra desitjada,
plena de trencs de xifrers, canyissars mitjancers,
entre l’ordi i la civada.
Cada vegada que et veig em cau la baba,
mel líquida blanca saba,
que degota de maragall, oh qui matés aquell gall
que la bellesa pintava.
Plana.
ple de trencs de xifrers, canyissars mitjancers,
entre l’ordi i la civada, el blat i la userda.
degota de maragall, qui matés aquell gall
que la bellesa pintava.
Plana.
Joan Vinyoli
Sunt lacrimaeu rerum (2)
Cau la nit, la nit fantasmagòrica
del rei Begur que senyoreja el castell,
la nit dels fars i de les barques a l’encesa,
del cel altíssim estelat.
Tot giravolta com en un parc d’atraccions,
però tu i jo vivim al botó de la roda,
on és imperceptible el moviment.
Caterina Albert (Víctor Català)
Text del cementiri mariner
Me’n vaig al cementiri del meu poble
Bell en sa solitud, senzill i noble
Tot ell parat de blanc, color de pau
Sota el cel esplendent i un gran cel blau.
M’hi passejo tot sol pel cementiri
Com un escarabat per dins d’un lliri
I m’apar que és quelcom profanador
De mos passos inquiets la lleu remor.
El terrer, adobat amb carn humana
És divís en jardins de folla ufana
I entorn d’ells, en fileres apretats,
Els nínxols van traient llurs blancs esclats.
Dintre els nínxols i sota els bells jardins
Tinc un món enterrat de conveïns
D’homes, dones, infants que he conegut
I que han mort un a un sens fer traüt.
