‘Tots dos som quasi del mateix any i fem música rara‘, diu Joan Pons (El Petit de Cal Eril), introduïnt a Pau Vallvé. Tothom va fer aquell riure còmplice i jo, que abans del concert del Porta Ferrada d’ahir havia escoltat poc a El Petit de Cal Eril i només l’últim disc de Pau Vallvé, vaig fer un d’aquells riures previsors de no saber el que m’esperava. La cita que teníem ahir al Teatre Auditori Municipal de Sant Feliu de Guíxols per mi era a cegues, i per molts altres ho podia ser mitjanament: dos concerts, un rere l’altre, fans de Pau Vallvé i fans de El Petit de Cal Eril o fans de tots dos alhora en una mateixa sala per gaudir de la ‘música rara’ catalana. Quan vas al concert d’algú que no coneixes gaire et sents com si algú una mica desconegut t’obrís la porta de casa seva i t’ensenyés tot el que li és més íntim. Hi ha un codi, potser unes bromes, un entusiasme col·lectiu en moments que semblaven esperats. I amb la música passa una mica com amb l’amor: potser és a primera vista, o potser l’has d’anar coneixent. Potser els seus universos ja us són familiars, però deixeu-me que us expliqui com és entrar-hi.
El Petit de Cal Eril va començar amb ‘Ets una idea’, ‘El sentit de les coses’ i ‘Pols’, amb un joc de llums, un ball de peus i un audiovisual gràfic darrere tan hipnòtic com excel·lent. La seva música, amb un toc sofisticat i paranoarmal, unia amb una complicitat molt personal a tots als components del grup. Entre altres temes, van tocar ‘Cauen les estrelles’ i ‘Amb tot’. Va ser al cap d’unes cinc cançons que finalment el cantant va parlar: “els silencis són brutals, són com unes vacances mentals”. Preferia tocar que parlar, i ja estava bé: la música és una bona carta de presentació.
Vallvé, en canvi, va venir amb ganes de parlar i va pujar animat i divertit a l’escenari. La posada en escena de Vallvé per recordar alguns temes antics però sobretot presentar el seu últim disc, La vida és ara, era un petit escenari dalt de l’escenari: “vaig voler portar de gira al meu zulo”, explica. I és que Vallvé va compondre aquest disc durant el confinament en el seu estudi just després de separar-se. “Aquells 3 mesos em van sentar bé i el disc va justament d’això”. Vallvé va presentar-lo com una renovació del seu estil, després d’un exercici d’autocrítica previ que el va portar a l’èxit que han estat les cançons de ‘La vida és ara’. Encara que fins i tot me’n sabia de memòria algunes, les seves explicacions feien entrar en l’univers de cada cançó sense voler-ne sortir. “Les meves cançons són com habitacions buides en les que hi entres i ja està, no hi ha itinerari”. I en algunes, fins i tot, t’hi haguessis quedat a viure.
