No era fàcil. No era gens fàcil. S’enfrontaven a un públic qui el grup de trap català mai havia hagut de satisfer, i que fins i tot m’atreviria a qualificar de difícil, en un espai -un antic camp agrícola envoltat de bosc i paradetes d’aquelles que anomenen cute– que s’allunyava dels escenaris Apol·lònics al que la banda de Sabadell estan acostumats. Però tot i les adversitats que presentava el concert d’aquesta passada nit al Festival del White Summer, 31 FAM va saber ensortir-se’n.
El grup de música trap i reggaeton en català va sortir a les 22:00 h de la nit al gran escenari del White Summer a Palamós a menjar-se el món, però fora de la cinquantena de hooligans enamorats que es balancejaven sobre les balles antiallaus de la primera fila, amb els braços a munts des de la primera nota i que portaven des de les 19:00 h guarden lloc a les primeres files, no hi havia res a menjar-se.
Que no se’m malinterpreti. La plana reservada per espectadors i fans -que era d’una mida considerable- era quasi plena i, un cop es van sentir les primeres veus, els curiosos que pul·lulaven entre les parades del festival, no van dubtar a apropar-se. Ara bé, l’ambient era de passivitat, amb la major part del públic immòbil, expectant a la música i desconnectat del ritme de les quatre ballarines que acompanyaven els cantants.
Però no ens hauria de sorprendre. Al final, el visitant del White Summer, representat majoritàriament per a joves barcelonins que estiuejant al bonic però no barat Baix Empordà, no s’apropa massa el seguidor d’un grup de cinc nois de Sabadell, que canten sobre “nenes catalanes” i “nens del barri”. Una diferència que van fer notal el mateix grup des de dalt de l’escenari, quan un dels membres, intentant formar una olla entre el públic, va comentar “ser que és un lloc pijo, però…”
Però tot i les adversitats, el grup català mai va tirar la tovallola. Van marcar el ritme i la força que requereix la seva música, començant amb cançons del seu nou àlbum, X SI ENS VEIEM EN UNA ALTRA VIDA, que només va despertar als seguidors més lleials.
Es començava a despertar el públic amb l’arribada del primer èxit del grup i d’una de les tres cançons que tots els assistents coneixien, Sincero. Més endavant, la cosa es va anar refredant poc a poc amb temes pels seguidors més vells.
També va haver-hi un moment emotiu, quan cap a l’equador de l’espectacle, un dels cantants, en Kid Pi, segut en un tamboret, va dedicar Balada 17 a la seva germana, qui estava pujada a ombrós a pocs metres del cantant.
L’ambient es reanimava quan va sonar la millor cançó de la seva discografia, Bona Vida, una cançó en col·laboració amb Mushka i Flashy Ice Cream. Però el grup de Sabadell va aconseguir activar els més desubicats, amb les seves cançons més emblemàtiques: Valentina i Nens del Barri, dos temes mítics de qualsevol joventut catalana.
Dues hores justes de concert que van deixar els barrets de pagès promocionals al terra, i las mans al cel.
