Avui dia 2 d’octubre ens despertem després d’un dia en el qual tocava rememorar, tocava treure pit, tocava valorar aquell acte de desobediència ciutadana de365 dies abans.
Cada una de les persones de Catalunya, tenia una història, una vivència, fins i tot una perspectiva fos quin fos el posicionament ideològic, tothom recordava on era iquè fèia aquell dia.
Un any després, els mateixos crits, les mateixes demandes, i la mateixa crítica. Podríem dir que tot segueix el mateix guió, però no, ahir als carrers de Barcelona, però també de Girona i les diferents poblacions de la nostra comarca hi havia un tret diferencial, hi havia un crit que apareix des de l’espontaneïtat però també des d’un pensament crític: el poble mana, el govern obeeix.
La sensació dels actes d’aquest 1 d’octubre és que els independentistes creuen que s’ha de donar la volta a la jerarquia d’aquest procés. Farts de les lluites partidistes, enfadats per no tenir resposta a la seva constant presència als carrers quan se’ls demana, volen una resposta política als seus actes.
No és que demanin permís, sinó que demanen accions, no creuen ja en una cultura del súbdit, es veu el despertar d’un reafirmament més enllà de la institució, més enllà d’unes sigles polítiques, més enllà d’uns partits.
Potser, i dic potser perquè d’un acte no es poden fer assumpcions i menys en política, aquest és el moment en què finalment, entendrem que la política no només s’exerceix des de les institucions, sinó que el carrer, les persones i els espais són allà on rau la força d’un moviment transversal.
