Aquesta setmana s’han complert quatre anys des que la nostra nova companya comentarista d’aquesta emissora, Dolors Bassa, va entrar a la presó per primera vegada. De la presó en va sortir fa quatre mesos -tot i que és ben segur que un tros de la seva vida sempre s’hi quedarà, allà. Ho va fer amb un indult del govern més progressista de la història d’Espanya, segons ells mateixos, tot i que aquesta definició, dins els límits que imposa la constitució consensuada amb el franquisme, tingui un valor tan escàs.
Però parlàvem dels anys. De quatre, per ser exactes. L’efemèride de l’empresonament de la Dolors i altres companys del govern català d’aleshores m’ha fet mirar enrere. Quatre anys. M’ho haig de repetir diverses vegades, per acabar de copsar-ne el significat. Perquè és ahir, i alhora un passat remot i llunyà.
Què ens en queda, del món de fa quatre anys? A nivell de país ben poca cosa. La sensació depriment d’haver-ne retrocedit vint en el decurs d’aquests quatre. De tornar al peix al cove, a l’autonomisme més tronat de l’època pujolista, amb nous actors al capdavant. És el preu col·lectiu d’humiliació que hem de pagar per gosar rebel·lar-nos, suposo, amb el rerefons de l’amenaça que el que li van fer a la Dolors li faran a qualsevol que ho torni a intentar. A nivell global hem passat una pandèmia que ha capgirat les nostres vides, avantsala de la gran crisi climàtica i econòmica que ens espera. El capitalisme depredador ha sobrepassat tots els límits, i ara som un camió sense frens ni direcció davallant aquella fins ara agradable pendent que era l’ il·limitat creixement econòmic. Els qui piloten la nau diuen que tot va bé, que saben on van. Però al final del trajecte, el decreixement ordenat que alguns proposen de fa anys com a solució menys traumàtica se’ns imposarà per la força incontrolable de la natura que posarà a lloc a tots els defensors del mal anomenat lliure mercat. S’acaben les matèries primes, s’acaba el consum desenfrenat.
Mirar enrere aquests quatre anys també ens ha de fer mirar endavant. On serem, el 2025? Com estarem? Haurem millorat? Seguirem anant enrere? Si més no, i mentre no creixin les aigües, encara ens quedarà l’Empordà.
