“Marçal, pensa que encara em deus un comentari. No em facis patir”. La veu que m’alarma per whatsapp a tres quarts de nou del vespre és la mateixa veu que, per qualsevol ràdio o televisió, m’anuncia raspalls de dents o la fira de l’avet de qui sap on.
És la veu de la ràdio. La ubiqüitat feta ràdio. Ara deu fer uns 20 anys que vaig conèixer el seu propietari, i des de llavors em té meravellat perquè segueixo sense entendre d’on treu el temps. Segueixo sense entendre d’on treu l’energia i la il·lusió per embrancar-se en les mil aventures que el criden, començant per aquesta emissora que escolteu que es diu Ràdio Capital, tot un poblet gal de la radiodifusió en versió empordanesa i al segle 21.
Hi ha rumors de que aquest senyor té una feina seriosa i que, malgrat tot, cada matí troba l’excusa per aixecar-se ben d’hora, ben d’hora i posar en marxa aquest despertador matinal que esteu escoltant. Un valent. Però és que coses d’aquestes ja se li han vist fer altres vegades, al llarg dels anys. Ja portava mil batalles quan ens va aterrar a Ràdio Bisbal a finals dels 90 i ens va revolucionar la casa. Pels que corríem per allà, va ser un luxe que ens obrís a una finestra al món de la ràdio.
Ara, 20 anys després, em segueix meravellant que aposti com el primer dia per la comunicació a escala comarcal, a escala humana. Per això la columna d’avui va dedicada a un home que porta per cognom un número: el 40.
