Ens llevem d’hora un diumenge per agafar cotxe i cap a Barcelona. Just ahir compràvem les entrades per a aquest concert en família de tribut a Iron Maiden que, després de molts problemes per aparcar i una mica de descontrol amb les entrades, comença puntual a la Sala Apolo. Tota la canalla davant, ben asseguts a terra i expectants amb tanta foscor. Ajudats per un projector, mostren i expliquen simplificada la història d’aquest grup iniciat pel seu baixista i que té ben bocabadats els menuts de la sala, i a mi mateixa tot preguntant-me, amb una cervesa a la mà, si veure la representació del seu nom i altres imatges cadavèriques no ens revertirà aquesta nit en forma de plorera.
El grup 666 irromp amb més força que afinació, degut a, pel que sembla, uns problemes de so deduïts a través de la cara de desconcert del seu cantant. La cosa millora amb 2 minutes to midnight, sobretot amb la contundència de les guitarres, però no és fins a The Trooper que els espectadors comencen a corejar les tornades i aplaudir i xiular amb decisió, tanta que em fa gràcia veure com un pare fa volar pels aires les crispetes de la seva filla que feliçment se les menjava sobre les seves espatlles. A The number of the beast els fantàstics aguts del cantant per fi se senten amb l’esplendor que mereixia aquest tipus de concert i, tot i que a vegades sembla que perd part de la veu, es fa admirar.
L’aplaudidíssim solo inicial de guitarra de Wasted Years indica que ja s’han posat el públic a la butxaca, i més encara quan el cantant baixa de l’escenari per trobar-se amb tot una munió de nens i nenes que l’envolten i l’admiren mentre ell intenta amb èxit no perdre el fil. “Cómo lo están pasando??” pregunten dirigint-se a la canalla. El desafinat inici de Fear of the dark no impedeix que tothom aixequi les banyes ben amunt, fins i tot el gran dels meus petits herois que, tot i no haver escoltat massa aquest grup, està gaudint entrant dins aquest univers escènic complementat per una espècie d’Eddie que entra i surt de l’escenari suposo que per treure’s la màscara i poder respirar de tant en tant. Els guitarristes salten a ritme, també ho fan una parella amb el seu nadó, així com bona part del públic, i enceten un concurs de crits entre els infants i els adults que acaba sent molt aplaudit per tothom. Amb Hallowed Be Thy Name, la falta puntal de potència vocal, queda dissimulada per un públic que ja canta tota la cançó sencera i que em fa adonar, per tots els braços alçats seguint el ritme, de la quantitat i varietat de tatuatges que s’hi observen. Les guitarres sonen força espectaculars, i la seva complicitat amb el cantant és agradable a la vista.
Recullen i marxen d’escena tots menys el bateria que anima a un públic que coreja la típica “Otra! Otra! Oeoeoeeee” i que els fa tornar per encarar una fantàstica Run to the heals. Tots els caps boten, totes les banyes ben amunt, els cors s’escolten esplèndids i la bateria ressona amb força. Un bon final per un concert que s’ha fet curt, molt curt, i que deixa ben satisfets un públic ben divers d’edats. Saluden tots cinc i n’hi ha un que es pentina per a la foto de grup amb el públic encara animant a darrere. És d’agrair el fet que s’esperin per tal que tota la canalla vagin passant sense cap ordre ni compostura per a fer-se una foto amb ells.
Quan sortim ens refresca la cara l’aire del carrer i ens encaminem, ja en grup complet, a gaudir d’un dinar a vessar de menjar ràpid, d’un educat però mal servei, i d’una fantàstica tertúlia musical i cinematogràfica que mai és en va. Tot plegat amenitzat amb l’estupor per una ciutat que no és la nostra, però que hi anem sempre que ens hi criden, per tornar a marxar. I encara no hem entrat tots quatre al cotxe quan la veueta inconfusible del que sempre demana poder triar la música esclata amb un “Iron Maiden, si us plau”.
Ester Farré
Foto: Xavi Mercadé
- Publicitat -
