El dijous 11 d’octubre, l’Ajuntament de La Bisbal d’Empordà iniciava un procés participatiu en el que els ciutadans del municipi tenien la possibilitat de decidir en què calia invertir el pressupost de 50.000 euros que el consistori tenia previst atorgar un pressupost participatiu. Les propostes sortint, aniran vinculades a la partida d’inversions dels pressupostos municipals del 2017. L’ajuntament, seguint els acords establerts per l’equip de govern, establien que les propostes presentades no podrien superar un import màxim de 50.000€, com també, que les subvencions serien regulades per ordenança i no serien objecte directe d’aquest procés participatiu.
Aquest comunicat, a més, limitava la temàtica de les accions a les àrees de medi ambient, via pública, serveis a les persones o a promoció de la ciutat.
La capital del Baix Empordà doncs, s’afegeix a la voluntat de donar una major participació a la ciutadania en els afers de la política local, com també fan altres ciutats de la comarca com Palafrugell, Palamós o Torroella de Montgri. De fet, des de l’aplicació de la llei de transparència de la Generalitat de Catalunya (1 de juliol de 2015), els ajuntaments s’han d’adequar a una sèrie de requisits, un dels quals és precisament la promoció de la participació ciutadana. Aquest plantejament institucional, es converteix en un pedaç per intentar en un mateix marc polític, integrar una forma de participació directe. En paraules de del politòleg italià Giovanni Sartori, aquesta participació ciutadana no seria res més que un control per part del ciutadà, amb la voluntat de limitar el poder en una democràcia representativa, o indirecta.
El mateix politòleg italià, argumentaria que una participació directe mereix d’una constant participació de la població exercint el seu poder, el que nosaltres entenem avui en dia com a sobirania. En el nostre país però, la desconnexió de la ciutadania envers la política, sobretot local, és evident, i per tant el que acabem trobant-nos és una baixa participació, fent que ens trobem en el que podríem nombrar la fal·làcia de la participació ciutadana.
Aquesta desconnexió però, es de raons bidireccionals, és a dir, si bé es cert que per manca de socialització de la població, aquesta no té un vincle directe amb la política, trobem una manca d’interès per part de les institucions a fer un pas real cap a la involucració de la ciutadania en els debats punyents de l’esfera política. Fent, finalment que la màxima expressió que ens trobem de la participació ciutadana és una secció als webs dels Ajuntaments i unes consultes pactades i tancades.
El fet és que la creació d’aquesta llei i d’aquestes iniciatives és un pas endavant cap a una política més inclusiva, el que està clar, és que queda molt per arribar al que seria un ideal teòric.
