Ja hem arribat als 8 mil milions d’habitants al planeta Terra. A diferència d’altres xifres rodones que ens encanta celebrar als humans, en aquest cas no s’han vist grans proclames. Tots sabem que això no és una bona notícia. Tot al contrari, agreuja el principal problema que tenim la humanitat: ens estem carregant el planeta.
Impulsats pels països en vies de desenvolupament, cada dia al planeta neixen unes 180 mil persones més de les que moren. Per fer-nos una idea, l’any 1960 el planeta estava poblat per 3 mil milions d’habitants, és a dir que els darrers 60 anys la població mundial a crescut, de mitjana, 83 milions per any.
Tot plegat em fa pensar molt en una de les primeres conferències “de veritat” que vaig viure. Era 2009 en el meu primer any de carrera a la facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona i vaig assistir (gairebé obligat) a la conferència del Dr. Paul R. Ehrlich, flamant guanyador del Premi Margalef d’Ecologia que atorgava la Generalitat. L’entomòleg nord-americà es presentava amb un títol revelador: “Humans a la biosfera: podem fer-ho millor per evitar el col·lapse global?”. Recordo perfectament com tots els alumnes, equipats amb els aparells de traducció simultània, escoltàvem la teoria que el doctor va publicar al 1968 al seu llibre The Population Bomb on pronosticava de forma metafòrica una bomba i un col·lapse mundial per excés de població. Recordo perfectament com repetia una vegada i un altre que “en aquest món hi sobrava molta gent”. Ho deia l’any 2009 quan érem uns 6,8 milers de milions.
Doncs avui encara no ha arribat el col·lapse pronosticat pel doctor Ehrlich, però sí que hi estem més a prop de quan ell ens ho explicava a l’aula Magna de la UB. La capacitat de càrrega del planeta ja no dona de més. La població seguirà creixent, amb altes taxes de natalitat als països subdesenvolupats i amb una taxa de mortalitat més baixa a causa del progrés en la medicina i la ciència. Per viure com volem (o com ens han dit que hem de viure) necessitarem més recursos, més energia, més aliment, més habitatges, més de tot. Que es tradueix en més emissions, més desforestació, més desigualtat, més escalfament global, més sequeres i més precarietat. De fet, actualment per satisfer les necessitats anuals dels habitants del planeta Terra necessitem els recursos d’1,75 planetes Terra, en poc temps en necessitarem 2 o 3 de planetes. És evident que ens estem passant de frenada, ens acostem perillosament al col·lapse i el pitjor és que sembla que fins que no arribem a aquest punt, no deixarem d’autodestruir-nos i reaccionarem. El que me quiten lo bailado continuarà imperant fins que ja no s’aguanti res.
Malgrat tot, com sempre, nosaltres que som els culpables també som els únics que podem fer quelcom per solucionar-ho. Som-hi?
