Un rampell de nostàlgia evocant la jovenesa m’ha portat a Bordeus, al número dos del carrer de Santa Caterina, on quan jo era petit suposadament hi vivia un tal Pierre Richard, i ara hi ha una Apple Store. Pas mal. El noi, que recordo en forma de dibuix de traç gruixut de llibre de text, ja tenia bon gust triant llocs per viure, si es té en compte que té ben proper l’Hotel Intercontinental, just davant del teatre de l’Òpera, a poques passes del monument als Girondins, amb un FNAC a tocar i boulangeries d’autor.
Si el nen dibuixat al llibre de francès de sisè de bàsica i jo teníem aleshores una edat similar, ara aquell noi que tenia una complexió més aviat esquelètica, deu ser un francès de bufanda i ullera gruixuda, divorciat però alegre, d’uns cinquanta-cinc anys, panxolina intel·lectualoide, i cervell que viu la vida entre sartrerià, macronista i trumpista.
Segur que a Bordeus he coincidit amb ell en alguna que altra braseria neorural on t’infles de vins ‘beaujolais’ a copes i hem menjat ben a la vora magret d’ànec amb salses d’aquelles que tenen de tot.
Són les amistats que tornen a ressuscitar al cervell quan et fas gran i que ni recordaves que vivien. Que et van acompanyar; que naixien al setembre i s’aparcaven amb una mica de sort passat Sant Joan. Que convivien amb tu durant el curs amb la melodia d’hora del pati, del “Xurra mediomango mangotero, xiva, cabe, tute i gua”.
Però no vaig a la infantesa. De fet, no m’he mogut de Bordeus, de la ciutat ni de la seva nit. Quan fa fred i plou, les nits de Bordeus són de puny atlàntic, i l’aire humit del Garona m’empastifa amb el baf dels vapejadors, encara tan incomprensiblement freqüents a la França tan poc submisa.
Tres cerveses més avall veig una senyora gran, força gran, que per mi que deu ser la mare de Pierre perquè és ben igual, i camina igual, i potser carrega més de Mitterrand que no pas el fill. Porta aquell bolso blanc que li recordo, o que li crec recordar perquè l’edat passa per tothom, i si no ha existit jo li dono vida, i més després de tres cerveses. A ella i el bolso. I recordo que en una edat tan difícil com la preadolescència, quan crec que la vaig conèixer llegint les primeres paraules en francès, segurament jo m’hauria enamorat de les seves cames.
Poden passar moltes nits en les coses i en les cases. O poden passar moltes coses en les cases, i en les nits, tant li fa l’ordre.
Em va agradar fer l’exercici de recuperar un personatge que vivia amb mi fa mig segle i veure que envellim força dignament, en un tros de món prou delicat i amable, valorant, això sí, sempre, la “joie de vivre”
