Despertar, esmorzar, caminar, treballar, menjar, veure, parlar… Cada dia conjuguem una i altra vegada uns verbs que formen part d’un dia a dia i no ens parem a donar-li sentit al seu significat, un significat que ja donem per suposat i que dorm amb nosaltres a sota d’una coixinera que ens acompanya quan descansem.
I els altres verbs, aquells que de tant en tant donen significat al que portem dins? Estimar, plorar, amar, somriure, abraçar…tenen un significat més enllà d’una conjugació o d’un moment perquè són conjugats amb el cor, amb l’ànima, amb els sentits més purs. I sí, ens amaguem la majoria de vegades quan tenim necessitat de conjugar-los i no ens adonem que l’expressió del que sentim és el que ens fa més humans, més propers, més persones. A qui no han preguntat alguna vegada quan en la seva intimitat sentia necessitat de fer brotar unes llàgrimes, estàs plorant? A qui no han separat, mentre intentava abraçar en públic, amb cara de sorprès del cos al que tenia ganes de sentir ben a prop? Sembla que en lloc d’humanitzar-nos, cada dia ens deshumanitzem una mica més.
Els sentiments més purs, més autèntics s’han d’expressar i perquè no, compartir. Les emocions que transmeten unes paraules d’afecte, un gest amable, unes llàgrimes que broten al recordar a algú estimat o no tan estimat, que llisquen per les galtes al contemplar unes onades braves al nostre Empordà, que ens recorden una frase d’un llibre, fan que ens apropem uns als altres una mica més i no ens deshumanitzem. Sentir fa molt de bé. Posem el sentir de moda! Traguem-ho tot a flor de pell!
