Diumenge vinent tenim el deure cívic d’anar a votar en les Eleccions Locals. Els periodistes anem aquests dies una mica més revolucionats que la resta de les setmanes. Potser no ho noteu, però els de l’ofici segurament ja tenim fets els nostres Excels, els nostres grafismes, les nostres càbales, les nostres porres, després de treure la pols a la Llei d’Hondt, exprimint els simuladors electorals, i sobretot sobretot, mirant dia sí dia també allò tan naïf que és el programa electoral de cada formació.
Soc dels que m’agrada tenir, en paper, tot allò que s’ha fet per part de les formacions polítiques que es presenten a les Eleccions. I més en unes Eleccions municipals. Crec que està bé guardar-ho, i amb el temps veure l’evolució cada quatre anys.
Algunes cares canvien i envelleixen. Altres persones ja no hi participen pel motiu que sigui. I no només les cares. També canvien les modes, els grafismes, les idees, les propostes, els colors, les necessitats dels municipis, els missatges i els eslògans.
És important anar a votar, i animo tothom a fer-ho, es decantin per qui es decantin. És important que la comunitat local s’expressi.
Tinc molt respecte a la gent que fa el pas endavant per estar en una candidatura, sigui quina sigui la posició que ocupa. I tinc molt poc respecte, gairebé nul, per qui no fa mai res però s’atreveix a despotricar des de l’anonimat, o bé des de la inacció. Criticar és gratuït i fàcil, i fa basarda veure que tanta gent és entrenadora del Barça, estadista o oracle de Delfos. En canvi, aixecar un poble o un país a les sis del matí des de la política local és complicat, poc romàntic, i significa una sola cosa: remar.
Porto des dels meus 18 anys, i ara ja en tinc gairebé cinquanta, treballant a la vora del que anomenem polítics locals. I com que sé el que representa per a una inmensíssima immensitat d’aquest col·lectiu el fet d’estar ballant aquest mambo que s’anomena política local, sé el que suposa de renúncia i de sacrifici. Sobretot la política municipal, que té molt de renúncia i poc de guanyúncia, si se’m permet aquesta paraula inventada.
Escoltem les candidatures i votem amb el cor o amb el cap.
Serrat deia, referint-se a Barcelona, que a mida que els peus li creixen se li fa petit el cap. Tot esperant que no es compleixi aquesta premissa, i que pobles i ciutats del país tinguin els caps pensants en la seva mida justa, celebraré la festa de la democràcia votant, desitjant sort a tothom, molts d’ànims, i durant quatre anys més, i amb l’ajuda de tothom, a remar.
