Avui us volia parlar dels concerts que vindran a l’estiu, però aquesta setmana hem conegut dues notícies molt importants: hem vist com s’encenien els carrers perquè molts ja no poden més, i s’han destapat més de deu anys d’assetjament a l’Institut del Teatre. Tots dos casos comparteixen una cosa: que hi ha hagut abús de poder, humiliacions reiterades i gent amb la paella pel mànec que, com que se saben impunes, es permeten fer el que els passa pel nas. Que avui hi hagi algú que s’atreveixi a banalitzar fins al punt de comparar quatre aparadors esbotzats amb la Nit dels vidres trencats, que va acabar amb l’ingrés de 30,000 jueus a camps de concentració, i que els governants es limitin a fer el trist paper com si la cosa no anés amb ells, ja et dona una idea de com campa la incultura i la falta de responsabilitat.
En el cas de l’Institut del Teatre és el mateix: s’activa el protocol deu anys després de tancar els ulls tot i haver tingut coneixement dels fets per por o mandra d’actuar, del què diran i les conseqüències que patiré. Mentre es miren els focs (que son les formes) o les notícies, molts s’obliden de que és el fons, el que està malament: tenir una població vulnerable, estafada, escarnida, cansada i empobrida. No hi ha cap revolució que no nasqui de la injustícia, ni cap que no derrapi. Però ai las! Es veu que els qui son a dalt saben molt poc, tenen palla a l’ull, no entenen res i escolten menys. No rendre comptes no hauria de ser una opció: si les institucions estan podrides, a qualsevol nivell, els seus responsables hi haurien de fer net des de dins, i si no ho fan, és que en son culpables per igual i haurien de ser castigats. Qualsevol amb un mínim de poder hauria de ser auditat i se li hauria d’exigir exemplarietat. Mentrestant, es criminalitza els més joves i sospito que és perquè fan por, simplement perquè tots voldríem ser com ells: amb menys anys, més guapos, més forts, encara amb molts més ideals i amb ganes de menjar-se el mon. Jo hi crec molt, en ells, perquè per nosaltres és massa tard i no els deixarem res, però se’n sortiran igual. Tinc l’esperança i el convenciment de que ells seran pla millors que nosa
