L’extrema dreta ha abandonat els bats de beisbol i les jaquetes Bomber, i les ha canviat per trajos i ulleres de pasta. Es presenten com una opció de recuperar l’status quo i apliquen les eines marquetinianes als seus discursos, apel·lant al “canvi” i a l’ “emoció”. Aconsegueixen ser vistos com una opció transgressora i de protesta contra el poder, quan són tot el contrari. Han escalat posicions aprofitant-se del malestar d’unes classes mitjanes desorientades per l’impacte d’una crisi que els està arrabassant l’estatus econòmic.
La gent està cansada de discursos buits, i que mai arribin solucions als seus problemes. Encara amb la ressaca de la crisi del 2008, ens ha passat per sobre una pandèmia, ens amenaça la crisi climàtica, el desavastiment dels mercats i ha tornat l’amenaça nuclear. Amb aquest panorama és normal que la gent tingui un sentiment de por i un desig de seguretat, i tot això porta cap a la temptació autoritària.
Si fins ara es cert que en moltes ocasions el fet d’entrar al govern els debilita perquè els fa entrar en contradiccions – com el cas de Finlandia, o aquí, el cas de VOX – no deixa de ser preocupant l’expansió arreu d’Europa- i d’Occident –dels partits d’extrema dreta. El fet que arribin als Parlaments i esdevinguin partits de govern els normalitza i els institucionalitza.
Ells han sabut adaptar-se al moment actual. Han canviat el seu llenguatge i la seva imatge. Cal que des de les opcions polítiques democràtiques i des dels mitjans de comunicació es faci confrontació intel·lectual activa i que hi hagi un distanciament institucional clar. Es hora de dir les coses pel seu nom. Ells avancen i nosaltres no podem restar immòbils
