Ahir es va cremar el Pacha de Platja d’Aro o el que en quedava, perquè ja fa temps que era un local tancat. Pacha és un dels símbols de les que van ser les grans nits de la Costa Brava. Era, juntament amb el Palladium, el Caroll’s, Tiffani’s, Camel o el Maddox un espai on els de la meva generació (i alguna de prèvia) hi havíem passat nits memorables.
A Pacha hi vaig viure un dels moments radiofònics que més recordo de la meva carrera, quan vam emetre des d’allà el primer programa de “La ruta dels 40” amb el meu company de fatigues Carles Gilibets. Només obrir el micròfon a les 3 de la matinada (que era l’hora a la que començàvem l’enregistrament) ja vam explicar a l’audiència dels 40 principals (que aleshores era molt nombrosa) que anàvem completament beguts (de fet vam dir borratxos). Allò, que ens va semblar graciós, es va convertir amb una esbroncada monumental del nostre director, en Lluís Baena que ja el primer dia ens volia fer fora de l’emissora.
Vist amb el temps em resulta graciós que dos nanos inconscients (jo en tenia 18 i en Carles vint-i-quants) sortíem de festa a fer ràdio des de les discoteques de la Costa Brava amb una comitiva d’hostesses que ens acompanyava. Doncs tot allò, com tantes altres coses va començar al Pacha de Platja d’Aro que ahir es va cremar tant com es cremen etapes a la vida i a la feina.
Com van dir els francesos, “Pacha est morte. Vive Pacha”.
