El fITM s’ha consolidat una vegada més com a festival de referència al Baix Empordà. Un festival dedicat als amants de la música i la música alternativa, que arriba a la seva novena edició. Enguany marcat per l’escenari de pandèmia predominant des de l’any passat, s’han adoptat les mesures pertinents per a que el covid no sigui un impediment per poder celebrar-lo.
Tant bon punt passada la porta d’entrada, s’obté una bona panoràmica de què és i com ha estat pensat el fITM. Amb taules i cadires distribuïdes amb la distància corresponent, el festival ofereix la possibilitat de passar un agradable vespre a la fresca amb els amics o familiars, amb menjar i beguda a preus populars, i música de qualitat i de la terra.
Miquel Serra va fer-se amb el públic casi des del minut u del concert, amb el seu entranyable accent i la seva guitarra espanyola. Va demostrar ser un autèntic mestre en l’art de fer cançons, en el “crafting” pròpiament dit. Amb només la seva veu i la guitarra, va ser capaç de brindar al públic una emotivitat absolutament autèntica, amb refinats arpegis i una lírica senzilla però potent. Molt probablement majoritàriament inspirat en la seva terra, Mallorca, les seves cançons oferien un missatge profundament humà.
Miquel Serra va fer el seu concert amb els últims rajos de sol. Poc després de la posta acabava el seu repertori, i pujava a l’escenari Paul Fuster. La il·luminació li feia justícia i aportava al segon concert un toc extra, que fins i tot encaixava amb l’estil de la seva música, més melòdica i una mica més agressiva.
No sabria dir si Paul Fuster es va guanyar al públic des del minut u, però no es podria dir de cap manera que no va fer-ho. Agafant-se les coses amb calma i certa filosofia, explicant fins i tot algun acudit entre cançó i cançó, en Paul ens va mostrar com la seva música no està gens deslligada del que és ell i de la seva personalitat. Irreverent, emotiva i sentimental, profunda, però també amb sentit del humor i amb ganes de passar-ho bé.
Jo no sabria ben bé com classificar el seu repertori, o el seu estil. Un rock potent i amb línees melòdiques molt interessants, amb algunes reminiscències a grups de grunge i metal dels 90 com ben bé podrien ser Nirvana, System of a Down o Pearl Jam. Al final, el concert va acabar amb un bis, i fins i tot el Paul va cantar una cançó a capella amb l’ajuda del públic.
Un cop acabat el concert, els propis assistens van ajudar a recollir les cadires i van anar marxant poc a poc. En les següents fotografies, podreu fer-vos una idea de tot el que va ser aquesta experiència.
