Avui llegia al diari que el desequilibri territorial ofega els pobles petits. No senyors, als pobles petits els ofeguen els mals governants, que promouen la desigualtat i el centralisme. No son només els recursos, també és la invisibilitat, els transports públics ineficients (o inexistents!), l’internet que no va, la llum que cau cada dos per tres. D’un temps ençà, hi penso molt. D’arreu enviem els fills a ciutat. Enviem els nostres impostos. Enviem els nostres diners, les nostres idees. Ens n’hi anem nosaltres. No tornem. O tornem de vacances, a descansar, a jaure. Però no a treballar, no a formar gent. No a viure. No a guanyar diners, no a generar-ne. A cada metge que estudia al Trueta i encabat la residència se’n va a treballar a França perquè es cobra més i és aprop, es mor un gatet. I en tenim un cementiri, de gatets. Subvencionem contractes que formaran gent que quan acabin, no tornaran. I si no hi ha retorn, la inversió és una estafa. Un pou sense fons. Els hem de poder oferir més. Millor. Que ve de lluny, ja ho sabem. Que ens queixem, en fa de temps. Però i què més? Els retrets van bé per desfoga’s, però calen solucions. Dels d’abaix, pels d’abaix. I els de dalt, que escoltin. Jo no vull senyors que manin tancats en despatxos. Vull senyors -i senyores! Que preguntin. Que escoltin. Que mirin. Que creguin. Que trepitgin el terreny. Per conèixer el bosc, un ha de tocar terra. Ensumar-la. Enfangar-se. Ja en tinc la pipa plena, de decisions asèptiques. Sense estimar, és difícil voler bé.
Temps de lectura: < 1 minut
