Estem tristos. L’Amadeu Cuadrado, l’ànima de la Cobla Baix Empordà ens ha deixat. La seva és la història d’un músic local en majúscules, potser irrellevant, absolutament imprescindible. Tan li fa si s’havia de dirigir una coral, compondre una sardana, cantar un valset arran d’aiga, tocar el fiscorn a la plaça o l’orgue a l’església. O portar la comptabilitat d’una cobla de cent cinquanta bolos l’any amb una pulcritud insultant. La polivalència del músic d’ofici.
Tenia el posat serè i reposat, i un caràcter humil i afable. Tot li anava bé. Excel·lent company, bon amic i gran músic. Ho cantava tot i de quina manera!: amb senzillesa, sense escarafalls però amb una gran sensibilitat musical. Res fora de lloc i tot molt ben dit. Com era ell. Mai cap mala paraula, cap gest desafortunat, cap estirabot. Sempre pacient i conciliador. L’Amadeu era tot bondat i honradesa. El recordaré arrossegant el maletí voluminós del seu estimat fiscorn. Somrient, amb la camisa torta per culpa d’una butxaca farcida més no poder amb el bloc de notes, el bolígraf i alguns retalls de paper on hi apuntava telèfons, quilòmetres i bacallà o bistec. Es feia estimar.
Artísticament no va traspassar mai les fronteres del Baix Empordà. Ni més avall de Sant Feliu ni més amont de Palafrugell. Una modèstia exagerada li va impedir fer carrera en escenaris més llunyans i grandiloqüents, i alhora li va regalar una zona de confort que no s’estenia gaire més enllà de la vall de l’Aubi. Prop de la gent del poble, on ell li agradava ser i on més feliç es sentia. No li calia més. Sense fer massa soroll va esdevenir espina dorsal de la cobla emblemàtica de Palamós, la Baix Empordà, i pal de paller de la coral insígnia de la vila de les gambes, El Progrés. Tot això ben a prop de l’Aubi, una riuet que transcorre desapercebut entre Sant Antoni, Palamós i Palafrugell però que és imprescindible. Com l’Amadeu. Descansa en pau, amic.
