Aterrar a Sant Feliu de Guíxols al novembre de 1993 i trobar-me de cara amb l’autèntica Mar Brava ha estat, sense dubtes, de les millors coses que em podien haver passat, però llavors, encara no ho sabia…
Urbanita, de Can Fanga, pixa pins de naixença, des del primer dia l’olor a sal d’un mar que em venia a saludar a la vora de la platja de Sant Pol, em va donar una pau que pensava no existia. Encara era hivern, però el passeig per sobre de la sorra humida que acariciava la planta dels meus peus, em va atrapar a un lloc, a una nit d’estels blancs lluminosos i em va ensenyar la millor cara d’una lluna que somreia per mi i em convidava a tornar al dia següent, quan la llum del sol reflectia l’aroma d’un estil propi, d’una manera de viure i de sentir, d’una nova de vibrar amb la màgia de la que els guixolencs disposaven tan a prop i de la que podien alimentar-se a diari sense atipar-se i posar-se malalts. Era a la Costa Brava, però aquell espai de Sant Feliu de Guíxols formava part d’una altra cosa, formava part d’una postal que ha anat creixent mica en mica i que s’assaboreix en cada racó, en cada lloc, en cada persona d’aquest petit però gran territori que amb els anys he fet meu i que per sort m’ha adoptat.
Els passejos sobre la sorra i els banys de lluna han seguit cridant-me i ensenyant-me cada dia que em tornaven un somriure, i al tancar els ulls, quan no sóc a prop, em donen la força de saber que sóc una privilegiada tocada per l’esperit d’una deessa que es diu Mar Brava que em permet gaudir d’un paradís, ara ja el meu paradís.
