Des de fa una setmana, el gran empresariat del país ha sortit en tromba a reclamar l’ampliació de l’aeroport de Barcelona. Una idea que, després d’un any i mig en pandèmia mundial, en primer lloc fa riure.
A qui se li acut ampliar un aeroport just quan el trànsit aeri mundial ha caigut a cotes minimíssimes? Just quan la terminal 2 està tancada per desús? Quan els aeroports de Girona i Reus -i no diguem el de Lleida- badallen d’avorriment?
Més enllà que sigui una idea de bomber, ratifica que tornem a pensar en obres faraòniques i que ens oblidem un cop més de les infrastructures de proximitat, del que realment necessitem els ciutadans en el nostre dia a dia.
Volem governants que, abans de construir aeroports quilomètrics, es preocupin que el tren i la sarfa coincideixin a Flaçà a l’hora que toca. O per portar-ho a un àmbit més general: que pensin totes les possibilitats que ofereix la xarxa existent per aprofitar-les al màxim, construint petits intercanviadors que ens animin a tots a fer servir el transport públic.
Són temps de vaques magres. Millor admetre-ho i posar l’èmfasi en petites accions que ens millorarien molt la vida a tots. I si algun dia en el futur algun aeroport se’ns queda realment petit, seré el primer d’aplaudir que l’ampliin.
