Dimarts 25 de març, acabada d’estrenar la primavera, la Càtedra de Patrimoni LiterariMaria Àngels Anglada – Carles Fages de Climent de la Universitat de Girona celebra el XVè Fòrum del Patrimoni Literari, a la sala de Graus Pep Nadal de la Facultat de Lletres.
El Fòrum és una iniciativa creada per la Càtedra que va néixer amb la intenció de compartir experiències, metodologies, resultats i temàtiques comunes entre centres, institucions i persones que es dediquen a la gestió del patrimoni literari, en totes les seves manifestacions.
La temàtica d’aquest any gira al voltant de la vigència i l’actualitat de l’obra dels dos autors que donen nom a la Càtedra: Maria Àngels Anglada (Vic 1930-Figueres 1999) i Carles Fages de Climent (Figueres 1902-1968). Editors i estudiosos parlen d’aquells aspectes que consideren més rellevants, amb la perspectiva dels anys transcorreguts, i posen la mirada en obres concretes així com aborden també la feina que queda per fer, la recepció de la posteritat i cap on caldria orientar els estudis i la difusió de la seva obra.
Jordi Canet, Joan Ferrerós i Narcís Garolera s’ocupen de Fages. Eusebi Ayensa, Irene Tarrés i Anna Maria Velaz s’ocupen d’Anglada. Quina lectura fan de la poesia angladiana i fagesiana joves poetes d’avui com Eloi Creus, Adrià Targa i Jaume Coll Mariné també és motiu de reflexió i de debat.
Un dels programes més premiats d’aquesta emissora és la sèrie “Ui, si aixequés el cap”, amb guió d’Adrià Pujol. Si no l’heu sentit mai, correu-hi. Gaudireu amb la ironia que hi posa el guionista quan reviu un personatge històric arrelat a aquesta nostra terra.
Un dels autors ressuscitats va ser justament Carles Fages de Climent. Nascut al carrer Monturiol de Figueres, va escriure un epigrama ben conegut que diu així:
Al carrer de Monturiol
tres genis han vist el sol
l’inventor del submarí
jo i en Salvador Dalí.
Si Fages aixequés el cap veuria que a la casa on va néixer al carrer dels tres genis s’hi acaba d’inaugurar un hotel de luxe i un aparthotel. Potser ja li agradaria, ell mateix va engegar un negoci de restauració en vida, en una de les seves propietats. És el destí de moltes cases singulars, urbanes i rurals. Les que tenen més sort són convertides en casa museu, d’altres cauen, d’altres són venudes a particulars i perden la memòria anterior.
Si Anglada aixequés el cap, episodi que encara no s’ha fet, veuria amb conhort que el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà manté ben viu l’esperit de conservació d’aquell indret que ella va ajudar a salvar. El seu poema “Els aiguamolls” va ser l’himne de resistència del Grup de Defensa dels Aiguamolls de l’Empordà a qui el va dedicar. Allà se’n van sortir. Però segurament Anglada s’esfereiria davant de tants “murs de ciment i ferro” que “l’home-botxí” ha aixecat en paratges que haurien d’haver estat salvaguardats.
