Aniquilación

Confesso que en acabar de veure Aniquilación d’Alex Garland (Ex Machina) no tenia clar si m’havia agradat o no. Sí que tenia clar que en qualsevol cas era una pel·lícula que calia pair i, encara millor, consultar amb el coixí el que havia vist. L’endemà ho tenia clar, la nit abans havia vist una pel·lícula sensacional.
Aniquilación no és només una pel·lícula, és una experiència sensorial. Al mateix temps, posa a prova a l’espectador contínuament, cosa que ha generat rebuig a un sector de públic. Aniquilación és una pel·lícula que ens implica i ens vol fer reflexionar sobre allò que hem vist. Garland ens dóna unes claus per entendre la història, però mentre la veus és complicat encaixar les peces fins que no has vist el conjunt. Estem davant una proposta de ciència-ficció que ens vol fer pensar i necessita d’una reflexió madura. 

Natalie Portman interpreta una científica amb formació militar cap perdut el seu marit, Oscar Isaac, en una missió. Inexplicablement ell apareix a casa seva, però lleugerament canviat, amb una mirada buida. Ràpidament serà interceptat per l’exèrcit. Serà llavors quan se’ns explica que alguna cosa va caure en el cel damunt un far. Aquesta cosa o entitat sense identificar ha anat avançant en territori canviant la vegetació, els animals i les persones que es troben en el seu camí. Qui hi ha darrere de tot això i amb quin objectiu o finalitat ho fa? Són preguntes que respondrà la pel·lícula.

La utilització de la fotografia, la imatge i la música són elements claus per entrar dins aquesta particular proposta. De fet, la música és igual de funcional immersiva que la de Dunkerque. Funciona genial dins de la pel·lícula, però pràcticament és impossible escoltar-la fora d’ella. Sobre la imatge, utilitza les eines digitals per representar aquest nou entorn que investiguem científics i militars. Els colors vius i cridaners i la bellesa de l’entorn, contrasten amb la perillositat i la mort del terreny pertorbador que trepitgen les quatre intrèpides expedicionàries. Tothom que entrat en l’anomalia no hi ha tornat a sortir, així que els voluntaris que es presenten a l’expedició són persones que ja no tenen res a perdre a la vida.

Alex Garland repeteix la jugada d’Ex Machina, presentar una proposta de ciència-ficció intel·ligent i emotiva. El conjunt està adornat amb elements de terror que ens poden alterar. Aniquilación esdevé una barreja ben combinada de pilars del gènere fantàstic. Ens alegrem de veure que el que va fer Alex Garland a Ex Machina no va ser flor d’un dia, i que el seu cas no té res a veure amb el de Duncan Jones.

Aniquilación ens parla de la humanitat i la vida a través de ciència-ficció i també sobre la supervivència de l’espècie. Una proposta filosòfica que amplia el que ja ens va mostrar a Ex Machina. El seu gran mèrit és que tot i tocar qüestions de gran densitat filosòfica, ho fa sense renunciar a l’entreteniment inherent en el gènere fantàstic.