Mor una atleta a la Marató de les Vies Verdes a Platja d’Aro. La jove, d’uns 30 anys, era veïna de Palamós i hauria patit una aturada cardiorespiratòria….. així començaven algunes cròniques de notícies aquest diumenge, i –també- ho destacaven alguns diaris esportius de l’endemà.
Es deia Anna i en aquell maleit moment moria una vida d’entrega a la sembra d’optimisme. Hi ha persones que recreixen la vida dels que els envolten en els grups d’amics, en l’activitat associativa, en la família, en la feina.
L’Anna formava part d’una generació que encara no hem descrit ni li hem posat nom; la dels que van tenir el projecte de consorci sanitari del Baix Empordà i l’hospital de Palamós com el seu germà. Si l’empenta dels anys vuitanta la van encapçalar un grup de joves metges, d’aquell grup van néixer amors i fills d’amors que ara tot just han sobrepassat la trentena i tenen vides esclatants impregnades de projectes propis.
Els seus pares van regalar-me la seva amistat malgrat els vaig prendre moltes hores, temps que escatimàvem a la vida dels nostres per donar-lo, aleshores, a un projecte de xarxa sanitària que havia d’ajudar a guarir moltes vides.
La seva i la meva feina era salvar vides i no hem sabut servar la vida de l’Anna. No sabeu com entenem i alhora temem les morts sobtades, les que ens prenen vides com les de l’Anna quan encara havien de viure les seves aventures. Aquestes persones joves, vitals, exigents amb el món que els envolta i perfeccionistes amb la feina que fan.
Podem refugiar-nos en W.H. Auden i demanar-vos que poseu llaços negres als coloms i demaneu als avions que gemeguin de pena. Desitjar que s’aturin els rellotges i es silenciïn els pianos, que s’amaguin les estrelles,… perquè voldríem aturar la vida en el precís moment en que la mort encara no li havia llevat la seva.
Ella era el nord, el sud, l’est i l’oest; era les paraules i les cançons. L’Anna era una mica de tots, però els que l’han perdut més son els seus pares, l’Eudald i la Dolors; metges d’un hospital que no era i va ser.
Els metges vivim envoltats de vida i de mort. Que ningú cregui que ens immunitzem de les pèrdues, que ningú cregui que no maleïm una i mil vegades la mort a destemps.
