El guionista Charlie Kaufman, emprèn la seva segona pel·lícula com a director, després de la decebedora Synedoche, New York. Sense abandonar l’estil metarreferencial, adapta una obra teatral que va escriure farà 10 anys, que ha adaptat per donar-li un format de llargmetratge. La pel·lícula està feta amb stop-motion, per aquest motiu, Kaufman, ha comptat amb l’ajuda de l’expert Duke Johnson en les tasques de direcció.
La pel·lícula ens presenta a Michael Stone, un home casat, pare de família i respectat escriptor d’una famós llibre d’autoajuda. Michael s’allotja en un hotel de Cincinnatti on té previst fer un conferència. Després d’intentar contactar infructuosament amb una xicota de joventut, coneix a Lisa, una modesta comercial. Stone creu que Lisa pot ser una sortida a la desesperació que pateix i qui sap si l’amor de la seva vida.
El treball de les veus és fonamental i veure-la en versió original és imprescindible. Les veus de la pel·lícula són David Thewlis, Jennifer Jason Leigh i Tom Noonan. Que només hi hagi tres veus en la pel·lícula no és gratuït i té la seva explicació. Aquí no ens trobem al Kaufman caòtic que ens narra situacions estrambòtiques que no tenen cap altre explicació que mostrar una bogeria concreta. Les idees de Kaufman estan molt més ordenades que de costum. El protagonista té una depressió important. Per diferents motius no és feliç. El món que l’envolta és monòton i avorrit, malgrat en aparença tindríem motius per pensar el contrari perquè Michael és un home d’èxit admirat pels seus seguidors. Tot això, Kaufman ens ho expressa a través de les veus i no pas d’allò visual que és lo habitual en el cinema. Per aquest motiu la versió original és fonamental. Aquest món gris i avorrit canvia quan troba a Lisa, una fan en la qual ell hi troba una cosa diferent.
Que estigui feta en stop-motion no sigui un impediment per veure-la. Llenceu-vos-hi de cap. La història per senzilla que sembli és molt més rica en matisos del que pugui semblar, així com les diferents lectures que hi pugueu veure. Les reflexions sobre la humanitat i els sentiments mai són fàcils, i menys fer-ho de tal manera que no sembli pretensiosa.
A part de l’animació de les marionetes, la pel·lícula també cuida la fotografia. Aquesta imatge boirosa que té tota l’estona, que bé podria representar el cap del protagonista que no li deixa veure les coses amb claredat.
Anomalisa una autèntica joia, una genialitat de visionat obligatori. Una reflexió sobre la depressió, la monotonia de la vida, el món i la seva percepció. Un retrat de la vida quotidiana àcid i lúcid que poques vegades hem vist.
Nota: 5/5
[embedded content]
Font: Ningú no és perfecte
{$excerpt:n}
