No llegeixis aquest article, està prohibit. Fer-ho pot ser il·legal. Aquest advertiment és el darrer, si continues llegint serà assumint totes les conseqüències i responsabilitats que se’n poden derivar.
Continues llegint? Què no estàs advertit? Prohibir és inútil?
Confesso que en els moments de més llibertinatge i diversió amb les meves filles estableixo una única norma: prohibit prohibir. Però fins i tot les meves filles saben que la prohibició de prohibir és insostenible. Calen normes, algunes són molt definides, d’altres són un mer costum o repetició. De forma natural ens movem des de la infantesa en un entorn de normes i prohibicions, un entorn complex que ha fet que tot i la claredat que aquest article no s’ha de llegir, l’estiguis llegint.
La transgressió de la norma d’alguna manera té un atractiu especial, de la mateixa manera que el noi més popular de primària o de l’institut sol ser el més brètol. Però també és cert que a molts transgredir una norma ens incomoda o angoixa, ens crea inseguretat per les conseqüències que poden sorgir. Potser per això no tothom és un brètol.
Com sempre la realitat és complexe i amb un munt de tonalitats de gris, d’aquí la següent reflexió, la qual m’agradaria compartir amb els que han sol·licitat a la junta electoral central que els membres de les meses electorals del proper 21 de Desembre no puguin lluir un llaç groc en suport dels consellers presos i dels dos Jordis. La reflexió és la següent: El fet que la junta electoral hagi prohibit el llaç groc estimula o inhibeix el seu ús? És possible que l’ús de la justícia se’t giri en contra fins i tot quan et dóna la raó?
A vegades hi ha jugadors que demanen tan sovint a l’àrbitre que piti falta que es fan pesats i tot.
Gràcies per llegir l’article, ni que tan sols sigui perquè estava prohibit.
