Ara que ha arribat el Black Friday, ara que arriba Nadal, ara que arriba la normalitat o quasi normalitat, ara que arriba el fred, ara que arriben unes petites vacances, ara que arriba una nova feina, ara que arriba el final d’un any, … és l’hora de pensar que qualsevol cosa que arriba a nosaltres o ha arribat pel pas dels anys, en aquests últims mesos, en aquestes últimes setmanes o inclús, en aquests últims dies, pot quedar-se o pot marxar seguint el seu destí.
Si volem que marxi, hem de deixar-ho marxar, i si volem que arribi per quedar-se, l’hem d’acaronar. Ara que arriba una nova arribada de fets, em plantejo el que vull que no marxi mai, i entre les coses que m’importen de debò, el meu Empordà ocupa un lloc destacat.
Va arribar a la meva vida ja fa molts anys de sorpresa, amb una gran llaçada, expectant perquè el descobrís de veritat i el tractés com es mereix, i en poc temps es va fer inseparable, creixent al meu voltant, ens vam adoptar mútuament! El Regne de sa majestat Tramuntana em va acollir bufant i bufant, i la deessa Costa Brava va baixar la seva mirada des d’un cel encenedor per dedicar-me un dels seus somriures. Des de llavors, han passat moltes hores i l’Empordà és part dels meus segons. Ara, poden arribar més coses, però a l’Empordà, si seguim acaronant les seves muntanyes, els seus camins, les seves onades salvatges i suaus, i el mantenim com sempre, esplèndid, podem esperar el millor de moltes arribades més. On esperaràs les teves noves arribades? Jo, de ben segur, que a l’Empordà.
