Aquest cap de setmana el CDR Baix Empordà, una de tantes agrupacions de ciutadans que s’han unit per exercir el seu dret a la protesta, però que la política, la policia, la judicatura i els mitjans de premsa, els d’aquí i i els d’allà, afins al règim unionista de Madrid, han criminalitzat, com ja han criminalitzat tot allò que faci flaira a català amb un seguit de relats tan falsos com barroers, però que repetits tres mil vegades per terra, mar i aire, han deixat pòsit; el CDR Baix Empordà, deia, va plantar un gran nombre de creus grogues i algunes estelades a les platges de Palamós, Llafranc i Calella.
Es tracta de no normalitzar una situació vergonyosa com és l’existència de presos polítics a Espanya, presos polítics catalans, de fer visible una situació injusta es miri per on es miri si no és que es té ànima d’absolutista, de psicòpata o de falangista, que vindrien a ser el mateix. Es tracta de tolerància.
Aquesta acció del CDR està emparada pel més elemental dret a la llibertat d’expressió. Un dret fonamental que en aquest país ens és negat a una part molt nombrosa de la població. Ahir, en Gerard Escaich, va penjar una notícia al web de Ràdio Capital que contenia un parell de vídeos penjats a twitter mostrant la reacció d’uns quants banyistes a la platja de Llafranc davant l’acte d’expressió del CDR.
Si voleu veure de manera crua l’aspecte i la mala llet de la intolerància, només us durà un parell de minuts escassos de visionar els dos vídeos penjats. En aquestes imatges es concentren tota l’arrogància, tot el menyspreu, tota la fatxenderia, tota la supèrbia i l’odi profund a qui pensa diferent, que ja hem vist en altres ocasions, sobretot en personatges que es dediquen a enretirar llaços grocs i pancartes demanant la llibertat dels presos. Ja no es tracta del dret a manifestar-se d’aquesta colla de cafres, a expressar la seva opinió, sinó del seu intent per evitar que d’altres manifestin idees diferents a les seves, i això té un nom.
La seva opinió es manifesta coartant la llibertat d’expressió d’altra gent. Hi ha una imatge en aquest vídeo que il·lustra perfectament la situació i com en podem arribar a ser de mesells alguns catalans, especialment els que ens estem enfrontant a tot l’aparell de l’estat i l’oligarquia econòmica. Ho podem ser fins a l’exasperació de mesells. Un d’aquests banyistes amb al·lèrgia al color groc va tombant una creu a mesura que camina per la platja i un altre, segurament del CDR, la recull cada vegada i li planta al davant. La torna a tombar. Li tornen a plantar al davant. I així “fins a les Formigues” que diu un que s’ho mira amb un to foteta.
Sí, aquesta també és una actitud molt catalana. Doncs sí, fins a les Formigues i fins on calgui, els posarem el mirall al davant, tantes vegades com calgui, vejam si al final se n’adonen que la batalla la tenen perduda. Si no és ara, serà més endavant. I el mirall sempre els retornarà la mateixa imatge, la d’un franquisme decrèpit, la d’un estat en procés de descomposició.
L’estat de dret, a Espanya, si és que mai va existir, va morir fa temps. L’arbitrarietat s’ha obert pas de la mà de la ultradreta popular i ciutadana i s’ha instal·lat còmodament per escampar el caos, amb la connivència d’una esquerra que no ho havia estat mai i d’una altra tancada en un xalet. Publiqueu-ho al Diari Oficial de la Generalitat i al BOE. O no, tant és. De fet, no serveix per res.
