L’altre dia, mentre plantàvem una figuera i passàvem visita mentrestant, en donar veus de
que volia comprar un tros, em van fer saber que es ven el Castell d’Orriols.
-No arriba ni a 4 milions d’euros. No els teniu pas, vos?- se me’n fotien.
-Me falta calderilla.
Arrencant rabasses mortes i cavant, fèiem càbales de què s’hi hauria de fer. Vam convenir
entre tots -una bona colla- que haurien de ser equipaments socials.
-Que ho compri el
Govern o l’Ajuntament- deia un; i l’altre:
-Que s’hi faci una residència d’avis!
-Que lloguin les habitacions a joves per un muntant que puguin pagar.
-O que hi posin algo de la Seguritat Social- deia el de més avall- Consultoris!
Somnis a banda, si som sincers, el més probable és que ho compri un particular o un fons
privat estranger, possiblement un capital risc alemany o japonès o americà; gent que
invertirà diners per treure’n més quan se’l venguin d’aquí a uns anys; gent que s’ho farà seu per catàleg, mirant una mà de fotos acompanyades d’un business plan ben deliniat i
empaquetat per un intermediari que s’embutxacarà un llaminer 10%.
Davant l’especulació, jo trio arrapar-me a l’esperança. Plantar, collir, conservar, disfrutar,
transmetre.
-I així doncs el tros, el voleu per fer què? – de cop em pregunten.
-Per plantar-hi arbres.
-Arbres? Poc que hi sou tota.
També et pot interessar
Si tens 2 milions (o més) et pots comprar una masia a l’Empordà
