L’altre dia em preguntava:
“Quan deixes de ser d’un lloc per començar a ser d’un altre?”
O potser la pregunta seria una altra:
“Alguna vegada deixes de ser d’un lloc per començar a ser d’un altre?”
Qüestions com aquestes et vénen al cap el dia que descobreixes que, com qui no vol la cosa, ja portes més de mitja vida vivint a Barcelona. I això que et consideraves un empordanès de soca-rel.
Ara, quan tornes a casa, els amics comencen a notar infidelitats dialectals. L’índex de cares desconegudes supera de molt les de tota la vida. I no t’estranyaria que un dia aparegui una frontera a Flaçà i quan et demanin el passaport quedi palès que el tens caducat.
Dels bisbalencs de la meva generació que fa 20 anys vam marxar a estudiar a Barcelona, crec que com a màxim un parell no hem tornat.
No hi ha setmana que no em pregunti el perquè.
La normalitat, per mi i des de sempre, seria tornar a casa, tornar a l’Empordà.
Però mai he trobat el moment de marcar la data del retorn al calendari.
Encara que sempre que em pregunten d’on sóc, respongui inevitablement que de la Bisbal.
Perdó: si m’ho pregunten a la Bisbal, allà dic que sóc de Cruïlles.
Les arrels pesen a tot arreu.
