Gairebé no passa cap setmana sense que els mitjans de comunicació ens portin la notícia d’algun episodi de violència masclista en qualsevol de les seves monstruoses representacions. N’hi ha tants, de casos, i passen per tot arreu, que és inevitable pensar amb consternació i gairebé resignació davant de cada notícia similar: un altre, ens diem, quina merda. Però el d’aquesta setmana a Bellcaire d’Empordà m’ha tocat de prop, perquè conec a part de la família de les víctimes i perquè, segons em vaig assabentar després, el presumpte agressor també és conegut en cercles en els que em moc. Aleshores, tot aquest horror anònim i gairebé quotidià passa a tenir noms i cognoms i tota la violència exercida t’esquitxa i et xopa fins amarar-te. Com és possible? Com ho ha pogut fer? Per què? És inimaginable. Assassinar a una criatura és el pitjor de tots els crims, fer-li al teu propi fill amb la intenció de fer mal a la mare és una monstruositat difícilment equiparable. No hi ha consol, no hi ha perdó, no n’hi pot haver, perquè no hi haurà rehabilitació per la criatura de cinc anys que ha deixat de ser-ho, ni per la mare a qui l’assassí va donar per morta. Mai.
La violència és el fonament del poder, de qualsevol poder, des dels estats fins a l’últim individu miserable, com és el cas de la violència masclista. Els humans som una espècie d’assassins. No tots n’exercim, és clar, però tots ho som en potència, ho portem a l’ADN. Des d’assassinar impunement a milers de persones, criatures incloses, com fa l’estat d’Israel, o la Rússia de Putin, o l’OTAN de la que formem part, fins a aquests homenets patètics i miserables que assassinen dones i filles, tots ho fan per poder. Per obtenir beneficis, els primers, o per sentir-se millors i per sobre de l’altre aquests últims. És una qüestió d’escala. Però quan la violència s’exerceix en el graó més baix, el de l’individu insignificant que ja només li queda un ganivet o una pistola per sentir-se superior a la persona que té al costat i que suposadament ha estimat alguna vegada, la violència se’ns mostra en la seva total, aberrant i descarnada nuesa, i ens espanta perquè la violència és un mirall que ens reflecteix a nosaltres.
La violència masclista és estructural a la nostra i en totes les societats basades en el poder patriarcal, que considera que els mascles som una categoria biològicament superior a les femelles. Que aquest concepte cada dia es demostri més ridícul no fa sinó reafirmar els desitjos de demostrar la seva validesa a mascles inútils a través de l’únic argument que els dona la raó: el de la violència, el de la llei del més fort, la més primitiva de les lleis humanes. I la que, desgraciadament, ens segueix definint com a espècie. Una espècie lamentable.
