Encara que costi entendre-ho, hi ha persones que s’autolesionen. Els experts ens parlen d’aquesta acció com una manera nociva de fer front al dolor emocional, a la ira intensa, a la frustració.
El fet de produir-se ferides importants en el seu propi cos els produeix, paradoxalment, una sensació de calma momentània i d’alliberament de la tensió
Les ferides que es produeixen no son superficials, son talls que poden ser profunds, mossegades, esgarrapades a amplies zones del cos, cremades amb llumins i cigarretes. Alguns s’arriben a gravar paraules o símbols a la pell. Son lesions greus que no sempre es tracten adequadament i que deixen cicatrius permanents.
L’enuig intens pot provocar un impuls irrefrenable d’autolesionar-se.
Encara que intento no fer translacions ni metàfores de persones a societats, de parelles sentimentals a conflictes d’estats; aquests dies, presenciant les accions violentes contra edificis, mobiliari urbà i persones, no he pogut evitar pensar en els joves que davant la incapacitat de controlar les seves emocions complexes, s’autolesionen.
L’arribada de la sentència del Tribunal Suprem, per molt previsible que fos, no ha trobat cap coixí de consol que orientés la ràbia i el desconhort, ha sortit al carrer i una minoria ha realitzat actes perillosos per a ells mateixos i, sobretot, autolesionadors del impacte mundial que havien tingut fins aleshores les mobilitzacions independentistes.
Guarir els joves que s’autolesionen requereix temps i ajuda professional. Sota les llambordes que voleien, sota les bengales i les espurnes del foc, sota els uniformes de policia hi ha molta vida humana i és més làbil del que pensem. Aturem l’autolesió abans que s’emporti cap vida.
