Que vingui el llenguatge. Que s’assegui, que obri les mans i pari taula. Que porti un ganivet esmussat i pa sec, vi clar i un grapat de garoines. Que hi arribi amb la primavera enganxada als turmells, amb la sal que s’incrusta als pòmuls, amb la llum que s’esgarrapa pels pins fins a les barraques de pescadors.
Josep Pla en deia garoines com si en pronunciar-ho se li omplís la boca de mar. Com si menjar-ne fos un acte de resistència contra la sofisticació, contra la impostura. A El que hem menjat ens diu que la veritable cuina no és altra cosa que la màxima expressió de la senzillesa. Com la primavera, que arriba sense permís i desborda l’Empordà. Com les barraques arran de mar, escletxes de pedra i ombra on s’amaga el temps antic.
Menjar garoines és un pacte amb el silenci. És el gest primitiu d’obrir-les amb cura i abocar-ne la polpa daurada a la llengua. És deixar que el vent remogui les restes d’un cor enrunat i que el gust de mar l’ompli de nou. Com qui escriu per rescatar la vida, com qui esbossa una primavera nova enmig d’un hivern tossut.
Que vingui el llenguatge i s’assegui amb nosaltres. Que agafi una cullera i s’empassi l’Empordà de cop, en una sola garoina.
