Amb un univers cinematogràfic en crisi, Warner, necessitat d’un èxit cinematogràfic dels superherois de DC, ha fet una aposta segura i ha adaptat Batman en versió Lego després de l’incontestable èxit de La Lego pel·lícula, que van dirigir Phil Lord i Christopher Miller. El responsable de dirigir l’spin-off de Batman ha estat Chris McKay, que va codirigir, sense acreditar, aquella pel·lícula.
En aquesta ocasió, Batman haurà d’enfrontar-se novament al Joker, però si vol guanyar no ho podrà fer sol. Li caldrà ajuda, a la vegada que aprèn a relaxar-se, tal i com li aconsella el seu majordom, Alfred. Aquí entra en escena Dick Grayson, un orfe que es convertirà en Robin.
És molt curiós que Warner hagi adoptat un criteri contrari al que ha fet servir en les pel·lícules d’imatge real de superherois de DC. Si en aquestes pel·lícules no només renuncia al seu passat, sinó que també esborra qualsevol rastre que pugui relacionar-se amb les pel·lícules que s’han fet abans, amb Batman: La pel·lícula Lego l’actitud és just la contraria. Abraça el passat que serveix com a pilar per construir aquest nou i diferent Batman animat. I és que en una mateixa pel·lícula hi ha cabuda per homenatjar la versió camp de Batman (la protagonitzada per Adam West), la gòtica de Burton, la colorista de Schumacher, la fosca de Nolan i fins i tot es permet reiteradament el luxe de riure’s de sí mateix amb el recent Batman v Superman o parodiar a Escuadrón suicida quan Batman diu que seria ridícul fer un equip de dolents per lluitar contra altres dolents, malgrat que el protagonista acaba fent una mica d’això al final de la pel·lícula. A Batman: La pel·lícula Lego, Warner ha fet el que no s’ha atrevit a fer en cinema d’imatge real i que hauria d’haver fet.
Del poc que intervé a la pel·lícula, aquest Superman en versió Lego és molt més Superman que el que ho ha estat Henry Cavill a les pel·lícules dirigides per Zack Snyder. Per primera vegada des de Superman returns de Bryan Singer, he tingut la sensació de retrobar-me a l’home d’acer a la gran pantalla. I ja no parlem de Batman, que poc té a veure amb l’assassí despietat que se’ns ha retratat a Batman v Superman
Un dels grans encerts que té aquesta pel·lícula ha estat incorporar molts elements de venen del còmic i fer-ho de manera orgànica, sense forçar la màquina i només incorporant aquells que ajuden a fer avançar la història. De fet, l’argument va a la base dels còmics, en l’arrel del bé contra el mal, el sentit de l’existència d’ambdós, com ja explicava a El protegido d’M. Night Shyamalan, però aquí explicat perquè els nens ho entenguin.
Aquesta pel·lícula reivindica la innocència de l’infant i el jugar amb ninots, en plena època de consoles. És una aposta clara cap a la imaginació i la creativitat. D’aquí que tots els trets i cops de punys siguin onomatopeies i no efectes de so. Això li serveix per a marcar-se un sentit homenatge al Batman dels 60 i reflectir en pantalla els coneguts i a tot color: Boom, pam, etcètera. I no serà l’únic homenatge a aquell Batman que ha estat molt criticat, però que per molts nosaltres va ser la porta d’entrada al cavaller fosc.
Warner hauria de reiniciar les pel·lícules d’imatge real que fa ara i posar molt d’aquest esperit Lego en aquestes si no vol dedicar-se només a fer pel·lícules Lego.
Fer les coses bé té premi, aquest cap de setmana Batman: La pel·lícula Lego ha derrotat en taquilla a la que es preveia guanyadora, Cincuenta sombras más oscuras. Esperem que qui toqui en prengui nota i serveixi per veure bones pel·lícules d’imatge real de DC en el cinema i que tots ens en puguem beneficiar. Als productors d’aquestes pel·lícules només els falta veure el que ja saben els de Lego, que els fans de Marvel i de DC són els mateixos i el públic objectiu és també el mateix. Quan entenguin que el fan de Marvel és el primer que somriu quan Batman pronuncia la contrasenya per entrar a la Batcova, començarà a existir una esperança que les coses puguin canviar a Can DC. I ja que hi som, Rotten tomatoes l’ha puntuat amb un 91%, una clara demostració de la mania que té la crítica i aquesta web a les pel·lícules de Warner i DC 😉
En aquesta ocasió, Batman haurà d’enfrontar-se novament al Joker, però si vol guanyar no ho podrà fer sol. Li caldrà ajuda, a la vegada que aprèn a relaxar-se, tal i com li aconsella el seu majordom, Alfred. Aquí entra en escena Dick Grayson, un orfe que es convertirà en Robin.
És molt curiós que Warner hagi adoptat un criteri contrari al que ha fet servir en les pel·lícules d’imatge real de superherois de DC. Si en aquestes pel·lícules no només renuncia al seu passat, sinó que també esborra qualsevol rastre que pugui relacionar-se amb les pel·lícules que s’han fet abans, amb Batman: La pel·lícula Lego l’actitud és just la contraria. Abraça el passat que serveix com a pilar per construir aquest nou i diferent Batman animat. I és que en una mateixa pel·lícula hi ha cabuda per homenatjar la versió camp de Batman (la protagonitzada per Adam West), la gòtica de Burton, la colorista de Schumacher, la fosca de Nolan i fins i tot es permet reiteradament el luxe de riure’s de sí mateix amb el recent Batman v Superman o parodiar a Escuadrón suicida quan Batman diu que seria ridícul fer un equip de dolents per lluitar contra altres dolents, malgrat que el protagonista acaba fent una mica d’això al final de la pel·lícula. A Batman: La pel·lícula Lego, Warner ha fet el que no s’ha atrevit a fer en cinema d’imatge real i que hauria d’haver fet.
Del poc que intervé a la pel·lícula, aquest Superman en versió Lego és molt més Superman que el que ho ha estat Henry Cavill a les pel·lícules dirigides per Zack Snyder. Per primera vegada des de Superman returns de Bryan Singer, he tingut la sensació de retrobar-me a l’home d’acer a la gran pantalla. I ja no parlem de Batman, que poc té a veure amb l’assassí despietat que se’ns ha retratat a Batman v Superman
Un dels grans encerts que té aquesta pel·lícula ha estat incorporar molts elements de venen del còmic i fer-ho de manera orgànica, sense forçar la màquina i només incorporant aquells que ajuden a fer avançar la història. De fet, l’argument va a la base dels còmics, en l’arrel del bé contra el mal, el sentit de l’existència d’ambdós, com ja explicava a El protegido d’M. Night Shyamalan, però aquí explicat perquè els nens ho entenguin.
Aquesta pel·lícula reivindica la innocència de l’infant i el jugar amb ninots, en plena època de consoles. És una aposta clara cap a la imaginació i la creativitat. D’aquí que tots els trets i cops de punys siguin onomatopeies i no efectes de so. Això li serveix per a marcar-se un sentit homenatge al Batman dels 60 i reflectir en pantalla els coneguts i a tot color: Boom, pam, etcètera. I no serà l’únic homenatge a aquell Batman que ha estat molt criticat, però que per molts nosaltres va ser la porta d’entrada al cavaller fosc.
Warner hauria de reiniciar les pel·lícules d’imatge real que fa ara i posar molt d’aquest esperit Lego en aquestes si no vol dedicar-se només a fer pel·lícules Lego.
Fer les coses bé té premi, aquest cap de setmana Batman: La pel·lícula Lego ha derrotat en taquilla a la que es preveia guanyadora, Cincuenta sombras más oscuras. Esperem que qui toqui en prengui nota i serveixi per veure bones pel·lícules d’imatge real de DC en el cinema i que tots ens en puguem beneficiar. Als productors d’aquestes pel·lícules només els falta veure el que ja saben els de Lego, que els fans de Marvel i de DC són els mateixos i el públic objectiu és també el mateix. Quan entenguin que el fan de Marvel és el primer que somriu quan Batman pronuncia la contrasenya per entrar a la Batcova, començarà a existir una esperança que les coses puguin canviar a Can DC. I ja que hi som, Rotten tomatoes l’ha puntuat amb un 91%, una clara demostració de la mania que té la crítica i aquesta web a les pel·lícules de Warner i DC 😉
- Publicitat -
