Senyora Clàudia Soler i Laborda
Directora de l’Escola Carrilet de Palafrugell
Llofriu, 27 de novembre de 2020
Benvolguda Sra. Directora de L’Escola Carrilet,
Gràcies per la cinquantena de reaccions de diferent format, intensitat i contingut que recollides en format de llibre em va fer arribar segons deia en la seva introducció, com a resposta que jo demanava.
Totes elles les he llegit amb molt interès i m’han donat una molt bona informació sobre el que pensen i senten la gran majoria dels autors que des d’un àmbit a un altre tenen relació amb l’Escola Carrilet basant-se sempre en profundes i llargues experiències personals i professionals.
Els hi agraeixo molt l’esforç que han fet i els prego que acceptin la meva RESPOSTA, també com a continuació del malestar i l’escàndol que va provocar el meu text publicat a RADIO CAPITAL el 21 d’octubre 2020.
No tinc mes que demanar-los perdó per haver escrit un text que ha sigut entès en una direcció que no te res a veure amb el que jo em proposava, i no pas per culpa de vostès sinó de la meva manera d’expressar-me, com ho demostra el fet que totes les seves interpretacions van en el mateix sentit d’acusar-me d’anar contra l‘Escola, de menysprear-la, mal entendre-la sense conèixer-la i jutjar-la prou malament, sense mes coneixement que l’exemple que cito dels dos alumnes de 7 anys que no coneixien ni lletres ni números al cap de mes d’un curs a l’Escola. I tot en unes dimensions tan doloroses per tots vostès que justifiquen l’allau de protestes, queixes, defenses i elogis que dediquen a l’Escola Carrilet. Ni una sola persona he trobat que s’allunyi d’aquesta interpretació que em converteix fins i tot als meus propis ulls en culpable d’haver ferit no nomes la sensibilitat de tanta gent sinó haver mentit i inventat uns defectes i mancances que l’Escola Carrilet no ha tingut mai. Tot lo qual ha provocat aquestes enceses cartes de defensa de l’Escola, tant apassionades que m’han emocionat, però també totes elles carregades d’acusacions i de paraules no massa ajustades, vull esperar.
Es per la seva opinió unànime que he arribat a la conclusió que soc culpable, de tot cor els demano excuses i mil perdons i repeteixo que sento molt que hagin interpretat el meu text en aquest sentit que de debò no pretenia transmetre la intenció que m’adjudiquen.
En la meva defensa, si em permeten, i per molt que agraeixi la seves respostes, diré que no he sigut capaç de trobar en el meu text les nombroses desqualificacions a l’Escola Carrilet que vostès donen per fetes per moltes vegades que l’hagi llegit i rellegit. I també que jo mai he demanat, ni per escrit ni de cap altre manera, informació i defensa de l’Escola Carrilet, no havent-la atacat com quasi he acabat creient que així havia sigut, sinó només com era que estaven en blanc de números i lletres aquests nens que jo vaig conèixer i comprovar el que no sabien (deixo a banda el to mofeta de l’ambient del nostre dinar que alguns descriuen). El que hauria esperat, potser, es que em parlessin d’un nou sistema d’ensenyament, o d’una llei promulgada per evitar dificultats a nens difícils, o estratègies escolars per situacions complicades, …. qualsevol altre resposta en aquest sentit.
També en la meva defensa voldria respondre a Pau Casademont Sabrià, que com un retret em diu que al ser jo educada en un règim franquista on els nens aprenien a base de càstigs, no tinc cap raó per jutjar i menys criticar les metodologies actuals encara que no m’agradin. Deixaré a banda allò de que “no tinc dret a jutjar i criticar lo que no m’agradi” que el defineixen més a ell que no pas a mi, i li explicaré breument com vaig ser educada, perquè trobo injust que a sobre d’haver viscut en una ferotge i brutal dictadura se’ns digui que com que seguim sent continuació del franquisme en el que vam viure, no tenim dret a pensar ni a parlar.
Efectivament, jo com quasi tothom de la meva edat i molts mes encara, a partir dels sis anys vaig anar a una escola religiosa/franquista (com eren totes, no n’hi havia d’altres) on el director de religió i art era el Dr. Manuel Trens, sacerdot, un dels molts savis catalans oblidats avui, director del Seminari de Barcelona en temps de la República que precisament per això va ser exiliat per la jerarquia catòlic-franquista a un internat de monges d’ Horta, on al novembre de 1939, ens va enviar el nostre avi Regàs, prohom de la Lliga, al rescatar-nos la Creu Roja de l’exili quan era a punt d’esclatar la Segona Guerra Mundial. Va ser ell, el Doctor Trens, qui ens va introduir en la historia de les religions, en l’art i la música clàssica i gregoriana, les representacions teatrals, i ens va ensenyar que era la llibertat, la crítica i el criteri, el dret a la protesta i també el sentit de l’humor. Però abans, als dos o tres anys, ja havia anat a Barcelona on vivíem amb els nostres pares, a una escola d’infants de la República, exemple d’escoles encara avui, i un cop a l’exili, als meus quatre anys, a una petita, laica i pública escola a Vence, als Pirineus Orientals, França, on Celestin Freinet, un dels mes grans pedagogs francesos del segle XX, impulsor de mètodes de renovació pedagògica dins del marc del moviment anomenat “l’escola nova” i la seva dona Eloise, van acollir uns quants nens i nenes fills de pares fidels a la legalitat republicana que al final de la guerra civil havien sortit cap a l’exili.
No haver viscut la sinistra dictadura tampoc els dona dret a considerar-nos i tractar-nos d’homínids fets malbé per sempre i treure’ns fins i tot el dret a jutjar i criticar el que ens agrada i el que no ens agrada. Tot i així, li agraeixo, senyor Casademont Sabrià, que m’hagi donat una vegada mes la oportunitat de recordar-ho a les generacions actuals, educades en el desconeixement o l’absència del seu passat.
Apart d’aquesta personal andanada que només m’ofèn històricament, insisteixo en donar-los les gràcies per les seves respostes i també per fer-me entendre lo difícil que es escriure, sigui perquè diem el que no creiem haver dit, sigui perquè responem el que ningú ens ha preguntat. I els demano que acceptin les meves disculpes per haver provocat la meva escriptura aquest profund i lamentable mal entès que espero tingui com a virtut evitar que mai mes em torni a ficar en el que no es assumpte meu.
Moltes gràcies i salutacions cordials,
Rosa Regàs
Llofriu
