Aprofito que has tornat a casa per deixar-te unes paraules per a què te les emportis, bon vent, allà on sigui que vagis, sud avall, o allà on nies, passada aquesta absurditat humana sense sentit per a tu anomenada frontera que ens van imposar per dividir-nos i controlar-nos. Sobretot ara, en plena estació hivernal, que és quan et mostres més tu, més descarnada. Quan el teu gèlid esbufeg s’escola xiulant per qualsevol escletxa mínima de casa. Quan, fora murs, fueteges com fulles esmolades la nostra pell incauta. Quan apliques la destral als arbres vells i les branques tendres, modelant-nos el paisatge… I el caràcter. Quan rebentes i te’n rius del termòmetre i els seus números freds, de la nostra pretensió de mesurar-ho tot. Sobretot ara.
La nostre mai ha sigut una relació fàcil. A casa em colpeges de front. Veig el Canigó allà al fons i l’àmplia plana al seus peus per on t’hi passeges majestàtica. De vegades et maleeixo, t’ho haig de dir, aquells dies que em talles els dits gebrats que agafen les agulles d’estendre i la bugada perfumada que lluita per mantenir-se al seu fil. De vegades et beneeixo, com quan m’asseques la llenya humida que faig servir més tard per poder anomenar casa a aquell espai càlid i arrecerat de tu. Però et necessito, ara ho he vist clar, ara que has estat una bona temporada no deixant-te veure massa.
Feia temps que no venies, estimada, i t’he enyorat. Perquè formes part de mi, de la meva ànima. També de l’anima de tot el que m’envolta, dels pins doblegats, de les alzines sureres, de la meva gent, sempre amb aquest punt volat que ens dones. Sense tu res seria igual i, nosaltres, no seríem nosaltres. I et volia donar les gràcies.
