Fa uns dies, va morir un home que deia una paraula que quasi és morta. Aquell home era un pagès dels d’abans. Es deia Josep, la seva família venia de Sant Cebrià dels Alls, a les Gavarres. La paraula que ens va dir aquell home és berla. Recordo el dia que ens la va dir gràcies al meu amic Pere.
Devia ser a l’estiu, entre setmana. Corríem junts ell i jo. Érem a tocar Rabioses, un veïnat de Cruïlles, que, com és ben sabut, ja tenia un dels termes més grans del país fins i tot abans d’ajuntar-se amb Sant Sadurní de l’Heura i Monells. Davant nostre hi havia un bosc. Només bosc. Tot bosc. Aquell home era entre el bosc i el seu mas. Acabàvem de deixar el camí que vorejava els camps.
-Bon dia –vam dir-li-. Volem anar cap al coll Llebregó. Sabeu si hi ha un camí cap a aquesta banda?
-Bon dia. I tant. En aquest bosc hi ha una berla.
En aquest sentit no ho he tornat a sentir mai més. Ni en cap altre.
Busco berla a dos diccionaris. En el Català valencià balear, l’Alcover-Moll, hi ha només tres ratlles. En el Diccionari Etimològic de la Llengua catalana, de Joan Coromines, més de quatres planes. Però cal anar a la paraula Esberlar per trobar-ho… I sí, hi trobo el substantiu berla, però enlloc no diu res en el sentit que ho va dir aquell home.
Per ell, berla era també un pas. Per nosaltres com a molt és una paraula relacionada amb esberlar –si ho volen amb esbardellar-, que vol dir partir en trossos. Una berla seria cadascun d’aquests trossos, cadascuna de les estelles que es fan quan s’esberla o s’esbardella un suro o qualsevol altre arbre. A vegades, gràcies a un llamp. Altres, a causa de la feina d’un bosquetà. Més al sud, en diuen bosquerol.
Torno a la paraula berla. En el sentit que ho va dir aquell home, una berla era un pas enmig del bosc, però un únic pas, una única estella, tan singular com la paraula que li vam sentir a dir aquell dia.
Escric això poc després que aquell home hagi mort, en un món on tot són veritats absolutes i universls i úniques. Gens singulars. Hi ha una única manera de parlar, una única manera de veure les coses, sempre a favor de, o sempre en contra de, sense matisos, sense diferències i sense excepcions i notes de peu plana. Què hauríem dit nosaltres si haguéssim sabut què hi havia en aquell bosc i algú ens ho hagués preguntat? Haurñiem dit un camí? Un viarany? Un caminoi? Aquell home va dir berla i en Pere i jo no ho havíem sentit a dir mai, però vam continuar endavant perquè ens va semblar entendre’l. I vam travessar aquell bosc, sense que a aquell home no li calgués dir ni tan sols sí. I a nosaltres tampoc no ens va caldre sentir-ho Hi ha sempre intuïcions i matisos i altres maneres de veure les coses o de dir-les. N’hi ha prou de saber-ho, d’estar atent, de rumiar-hi. És molt fàcil estar d’acord amb algú quan coincideix amb el que pensem qualsevol de nosaltres. També és fàcil quan ens sembla que coincideix amb el que pensa quasi tothom, mitjans de comunciació inclosos. És més difícil, en canvi, quan davant teu només hi ha un bosc, només veus un bosc, i allà on tothom veu un bosc algú et sap dir que hi ha una berla que t’ajuda a entendre que no hi ha una única veritat ni una única manera de veure o de dir les coses. Hauríem de tenir present sempre que
tot és més complex i variat, perquè la veritat no és mai única, sinó que és sempre mil veritats més que es multipliquen. I perquè hi ha les diferències i els matisos. Com el món, la vida és així de rica.
