Ang Lee, a qui no li veiem res des de La vida de Pi, ja fa quatre anys, dirigeix Billy Lynn’s Long Halftime Walk, una duríssima crítica contra la guerra i l’intervencionisme nord-americà en els conflictes d’Orient Mitjà. He de confessar que no esperava res d’aquesta pel·lícula després de llegir algunes crítiques de Rotten Tomatoes. Després d’haver-la vist puc dir ben clar que les males crítiques són conseqüència del seu missatge incòmode, sobretot per a la societat americana i el conservadorisme en general. Les crítiques dolentes no tenen res a veure amb la qualitat de la pel·lícula. Com sempre en el cas d’Ang Lee, és un producte com a mínim admirable i innovador tècnicament.
El repartiment el formen el debutant Joe Alwyn i en diferents papers secundaris trobem Steve Martin, Kristen Stewart i Vin Diesel. Sí, el protagonista de Fast & Furious demostra que quan vol pot fer pel·lícules que treguin profit del seu registre més humà i amb menys testosterona. Llàstima que ell no s’ho acabi de creure.
La narració comença l’any 2004, en un estadi de futbol americà de Texas. A través de flashbacks se’ns narra la història de Bylly Lynn, així com una missió a l’Iraq, que és el motiu pel qual se li rendeix un homenatge a ell i a la resta de soldats de la companyia Bravo Squad. En el present, un agent intenta vendre la història per fer-ne una pel·lícula a un poderós milionari que creu que els Estats Units tenen impunitat en intervenir o provocar qualsevol guerra sense rendir comptes amb ningú.
Ang Lee ens ofereix profundes reflexions i posa sobre la taula qüestions sobre què pinten els soldats americans sobre el terreny en països de l’Orient Mitjà. La passejada pel mercat és d’un peix fora de l’aigua molt evident. Per no parlar de les famoses armes de destrucció massiva, i que ja tothom sap que mai van existir, i que governants d’allà i d’altres més propers van muntar una guerra sota falsos pretexts, de la qual en varen sortir indemnes. Però sobretot, Lee se centra en la figura del soldat. Del jove adolescent que va a la guerra sense saber-ne els motius. Aquests joves són utilitzats com a pura propaganda durant els permisos per incrementar el reclutament. Però la societat que els envolta també rep. Des d’aquells que volen treure’n profit econòmic des de les altres esferes, o aquells que només s’hi apropen pel fet de la seva condició de soldat o heroi, sense importar-li la persona sota l’uniforme.
Finalment, destacar el treball de fotografia que és excel·lent, i remarcar unes interpretacions solvents. Val la pena veure a Steve Martin en un paper, no només no de comèdia, sinó de persona menyspreable. En aquesta ocasió el tomàquet podrit no és per a la pel·lícula sinó pels crítics que l’han jutjat per un missatge que no els ha agradat, però que és del tot encertat.
- Publicitat -
