Biopic sobre Freddie Mercury, concretament situat entre el 1970 i el 1985, en la seva faceta com a vocalista de Queen.
La pel·lícula ens explica com el cantant Freddie Mercury, el guitarrista Brian May, el bateria Roger Taylor i el baixista John Deacon formen la banda de rock Queen. Seria l’any 1975 quan el seu senzill Bohemian Rhapsody els col·locaria en un primer pla de l’escena musical internacional. Aquest tema és considerat un dels millors temes de la història de la música.
Bohemian Rhapsody ha estat dirigida per Bryan Singer primer i posteriorment per Dexter Fletcher, després que el director d’X-Men fos acomiadat per diferents motius, que dependran de la font a la qual consulteu. En tot cas, només consta acreditat Singer perquè va ser ell qui va rodar la major part de la pel·lícula.
La pel·lícula no deixa de ser la versió oficial que els membres de la banda Brian May i Roger Taylor han volgut ensenyar. Òbviament es pren un munt de llicències cinematogràfiques, això sí, en moments clau de la pel·lícula per accentuar el seu dramatisme. Però el més discutible, des del meu punt de vista, no és que s’hagi blanquejat la història per fer-la més accessible a tots els públics, sinó perquè no s’allunya dels tòpics dels biopics sobre músics, quan es podria haver estat més valenta, innovadora i artística, a l’alçada del grup. La força de la recreació del concert de Weambley del 1985 en els darrers 20 minuts era la que hauria d’haver impregnat la resta del metratge. Els últims 20 minuts que són per posar-se a ballar en mig del cinema, essent un més en el concert. Que aixequi la mà qui no li han vingut ganes de fer-ho.
Sobre el fet de fer la pel·lícula més blanca, que s’ha comentat, no és cert. La bisexualitat, les drogues i la mala vida de Mercury hi apareixen, però sovint veiem les conseqüències dels actes i no els actes en si. Qui demani una altra cosa s’equivoca de pel·lícula, la intenció no és gratar en les parts més truculentes, sinó que la pel·lícula sigui una oda, una carta d’amor a Queen, i com a tal, triomfa. I que consti que això no la fa pitjor pel·lícula, com afirmen algunes crítiques, simplement és una pel·lícula diferent del producte morbós que alguns volien veure.
Tot i l’enfocament més aviat convencional de Bohemian Rhapsody, ni Mercury era convencional, ni ho era Queen i encara menys la seva música. I precisament és la música la que ens acompanya tota l’estona fent que la pel·lícula esdevingui un repàs als greatest hits del grup, així com a moments vitals personals amb els quals hem comptat amb la música de Queen com a teló de fons. Cal dir que els quatre eren músics extraordinaris i que va ser junts que van treure el millor d’ells mateixos?
Us recomano que intenteu comparar els fets que ens narra la pel·lícula amb els reals, com la manera de trobar-se els diferents personatges, el suposat trencament de grup, que no va ser, o el descobriment de Mercury que tenia SIDA molt abans del que ho va fer en realitat, o la confessió al grup de la malaltia, que mai es va produir. Això sí, en pantalla queda molt bé. I que cadascú valori. Potser mentre veus la pel·lícula, no molesta, però quan descobreixes que han falsejat tants moments, alguns es poden entendre més, i d’altres menys.
Pel que fa als actors, és realment remarcable la caracterització de tots ells per assemblar-se als originals. Capítol a part mereix Rami Malek per la seva transformació, tot un repte sobretot en la part final en la qual ha hagut de copiar tots els moviments del concert de Wembley que tots podem veure per You Tube i comparar-lo amb el que ens mostra a la pel·lícula.
Al final ens queda un biopic, molt semblant a altres que ja hem vist amb l’excepcionalitat i grandesa de Queen. Tot i canviar sovint els fets en benefici del dramatisme cinematogràfic, aporta dades interessants sobre la creació dels grans temes del grup, que són absolutament memorables, i siguin certes o no, estan molt bé. Tot i els defectes que li he trobat, la música i la interpretació de Malek els emmascaren i surts amb millors sensacions del cinema de què hauries de fer-ho i t’emociones en molts moments. I és que l’estima que li tenim a Mercury i a Queen és capaç d’engrandir-ho tot.
- Publicitat -
