S’acosta Nadal. Cada ovella al seu corral, diu la dita. Sorgeix l’esperit nadalenc, que fa que estem més contents i tinguem ganes d’ajudar els altres. Aflora el sentiment de solidaritat.
Coincidint amb l’època nadalenca s’organitzen un munt de campanyes solidàries per ajudar persones que ho necessiten. Es recullen diners per lluitar contra les malalties, aliments per a les famílies pobres, roba d’abric per a les persones refugiades, joguines per als infants malalts…
Però no hem de participar en les campanyes de Nadal només perquè és el que toca i volem quedar bé. Això no és ser solidari! Ser solidari vol dir preocupar-se per les persones que necessiten ajuda: saber quins problemes tenen i posar-se en el seu lloc per entendre com se senten. I el més important, buscar solucions perquè les persones necessitades deixin de ser-ho.
M’agradaria veure tota l’energia que es gasta per reclamar el dret de fer les típiques trobades de Nadal, a reclamar el dret de tothom a poder celebrar un Nadal sota un sostre i amb un plat a taula. Bé el Nadal, i tot l’any!.
Aquest hauria de ser el desig, el reclam. La indignació hauria de ser veure com hi ha gent que no té on confinar-se en temps de pandèmia, el sensellarisme encobert de famílies que malviuen en una habitació, i la passivitat de l’administració davant d’aquest fet.
L’esperit nadalenc en algun moment es va convertir en un mer esperit consumista, on només compta poder lluir l’últim modelet, fer el regal més original, o tenir la taula més ben parada que la cunyada.
M’agrada pensar que un altre Nadal és possible. Un Nadal on cada ovella té el seu corral.
Temps de lectura: < 1 minut
