Una cosa està clara, o si més no sembla que hauria d’estar clara per tothom: actualment la consciència col·lectiva ha de primar a la consciència individual. El problema, com tot, és determinar com definim aquesta consciència col·lectiva.
Per un costat tenim Torra definint el col·lectiu com Catalunya, per altra banda tenim l’estat Espanyol relacionant aquest col·lectiu amb l’estat espanyol. Trobem Vox fent apologia al racisme. Més enllà d’això, tenim empresaris demanant facilitats per a fer un ERTO, i per altra banda, trobem la resposta dels treballadors i sindicats defensant els seus drets, i definint el seu propi grup.
Punts que sense cap mena de dubte mereixen el nostre orgull? Les persones dels serveis sanitaris d’aquest país, juntament amb les onades de solidaritat que s’han generat al nostre país.
El problema? El de sempre, sempre que hi ha una crisi, sigui quina sigui, qui acaba assumint tota la càrrega sempre son els mateixos, els més vulnerables. L’economia i el capitalisme fan treure el pitjor de nosaltres. La crisi que està vivint el nostre país, de la mateixa manera que la majoria dels països europeus, ha posat en relleu com la majoria dels poders fàctics de l’estat només apel·la a la citada consciència col·lectiva per aquelles accions que més interessen. Quan està en perill determinats guanys o pèrdues de capital, llavors el primer és el primer.
Aquesta crisi ens ha d’ajudar a veure que només amb la solidaritat i la coordinació podrem sortir-nos-en. Ni el capitalisme, ni l’afany de poder ens ajudaran ni en aquesta ni en qualsevol de les crisis que la nostra societat ens depara.
Si volem superar la crisi sanitària, climàtica, o la que sorgeixi, només la solidaritat i la coordinació ens ho permetran.
Mirar-nos el melic només farà que perpetuar aquell model que ens ha fet arribar fins aquí.
