En el món Educatiu en fan falta moltes de reformes per tal de poder aconseguir aquella apreciada formació adecuada, completa i enriquidora. De fet, aquesta necessitat es pot expandir a tots i cadascun dels nivells educatius, però, avui, posarem émfasi en un sector, en el que, un canvi estructural (i de mera voluntat política), canviaria per complet el funcionament i la qualitat educativa de la Universitat.
Aquesta necessitat de repensament, i de marge de millora, no es refereix només, en l’àmbit de costos econòmics de la matrícula, o bé en la precarització laboral per part dels professors associats, sinó que en aquest sentit, cal fixar-se en com les universitats actuals es nodreixen del que seria la figura de professor/investigador, o més ben dit, de com utilitza els seus investigadors com a docents universitaris.
D’aquesta manera, el que es genera és una assumpció de competències per part d’un personal el qual s’ha format en un àmbits diferent; la investigació. En cap cas s’esta dient que els investigadors no tinguin les capacitats per a fer de docents, el problema, és que, per tal de poder fer bé, i de forma adequada ambdues modalitats, requereix un temps que fa impossible la dedicació correcte en cap dels dos àmbits.
No s’està parlant d’una reforma pionera o única al món, de fet, estats com Alemanya, tenen perfectament delimitat la separació entre ambdos sectors. Sabem que el prestigi actual de les Universitats prové del material que generen els seus investigadors, però cal una visió amb perspectiva i veure que sense una bona base docent o educativa, no podrem assegurar la generació d’una bona investigació acadèmica.
Per tant, des d’aquest punt de vista, fins que no donem la importància que li pertoca a l’educació i a la investigació per separat, no podrem obtenir uns resultats satisfactoris com els que volem.
