Hi ha tantes coses que ens són properes en què pensar darrerament, tantes per entendre, tantes per comparar a les que hem sentit de les mateixes veus i que ara les sentim contradictòries, que de sobte se me’n van del cap les del nostre voltant. I em poso a pensar i lo primer que se m’acut és en aquesta glòria de cinema setmanal que tenim a Palafrugell on un dia d’aquests podrem tornar a veure la deliciosa La librería d’Isabel Coixet, i tornarem a veure com s’explica una història en què no hi ha més genialitat que ser ella mateixa la genialitat, i que amb la perfecció de les seves imatges, moviments, ritmes, paraules, d’una simplicitat i una bellesa delirants, és capaç de fer-nos entrar en l’àmbit més profund de l’ànima del homes i les dones d’avui i d’ahir, forasters o ciutadans de casa nostra.
Però tot i que la podrem veure aquí, no és del tot de Palafrugell, per això em referiré a un nou restaurant que s’acaba d’obrir i que conserva, o millor, recupera el seu nom més antic, Can Fina, el jardí del qual s’obre a la placeta que li diuen el carrer Fitor que és allà on hi ha un lloc on als que ja som d’un altre segle ens renoven el carnet de conduir.
Can Fina és el nom de la masia que ara és restaurant, i que ho va ser fa uns anys i no sé perquè s’havia tancat. A la cuina i al servei del menjador hi son, diria jo en veure’ls actuar, els hereus de la masia, potser per la manera tant casolana d’obrir-se a la gent, i no només en la forma i els colors de parar les taules, sinó sobre tot en la de mostrar-nos les sales de la masia, la posició discreta de les llums i una simplicitat en el servei que ens fa sentir, talment com si no ens haguéssim mogut de casa.
A mi m’hi varen portar el dilluns passat, i com cada dilluns em varen dir, hi havia escudella i carn d’olla en tres immenses olles a sobre d’una gran taula a la sala gran on cada qual hi anava i es servia i tornava a repetir si li esqueia. Des de llavors ja hi he tornat un altre dia perquè els convidats que no esperava que sempre són benvinguts però poques vegades sé com quedar-hi tot o be que voldria , els va alegrar provar els cigrons amb espinàquers o els peus de porc, en aquella hora tan tardana del matí que ens va permetre menjar a la llum daurada d’una tarda que ja començava a desfer-se. Una delícia pel paladar i per la butxaca i a més és obert tots els dies de la setmana. Sí, a Palafrugell.
