Què ens fa feliços? Amb què ens sentim realment bé? Com arribem en aquella situació de benestar emocional on el temps s’atura, estem envoltats d’alegria i momentàniament no existeix res preocupant, no existeix la negativitat ni el dolor?
Segurament no existeix una definició única de felicitat. I és probable que la sensació de felicitat ens arribi a partir de molts d’estímuls, probablement de forma diferent segons les persones. Alguns seran feliços pujats sobre una moto i devorant llargs quilòmetres en solitari. D’altres seran feliços gaudint de plaers com el menjar. D’altres, llegint, o fent esport, o veient guanyar el Barça, practicant sexe o què sé jo.
Bé, sí que sé.
Sé que una cosa que aporta felicitat instantània, una recàrrega de piles brutal, una evasió intensa de la gravetat de la vida el dona una acció tan senzilla, tan antiga i tan humana com cantar. Cantar en companyia. Cantar envoltat dels teus.
Ho vaig poder comprovar, novament, fa pocs dies, a Begur. Un grup nombrós d’amics, ara que les restriccions de covid també es van relaxant, ens vam trobar per dinar un bon arròs. Un dinar de camp, de plat de cartró, coberts propis, riures, bona companyia, pau i bons aliments, que diríem. I l’escena es remata amb un dels comensals que anuncia que se’n va a buscar la guitarra. Quan algú que dina amb tu diu “vaig al cotxe a buscar la guitarra i cantarem quatre havaneres” a mi ja se’m posa cara d’èxtasi, desapareixen els maldecaps, i tot esdevé positiu.
Podem definir-ho com una escena bucòlica, una mica típica si voleu, un quadre empordanès, de gent acabant de dinar i cantant plegats el Rosina de un verde palmar, el negrito congo, el meu avi, el ven i ven o la Bella Lola.
L’acció de cantar en companyia no vol dir necessàriament l’acció de cantar bé. Parlo per mi que, precisament, no canto bé. Però sí m’uneixo al grup i canto, o surten sorolls de la boca més o menys encertats, envoltat dels meus. Cantar bé és l’últim dels problemes. L’important no és cantar bé, l’important és estar bé.
I aquests actes de companyia, on la música és qui realment ajunta, uneix i ens atorga fraternitat, a mi em fan feliç. En algun escrit meu jo ja havia definit la felicitat com l’acció de cantar en companyia en una sobretaula.
Ara que la pandèmia ens ho permet, la recepta és fàcil i recomanable: arrossada, uns quants tragos i a cantar units. Per tant, a practicar-ho, i que sigueu feliços
