Wilco, Anastacia, Passenger, The Pretenders, Paula Valls i Blaumut, Norah Jones, Estopa, Sílvia Pérez Cruz, Melendi, Els Amics de les Arts, India Martínez, Luis Fonsi, Dani Martín, Iván Ferreiro i Ramon Mirabet, Sweet California, Miguel Bosé, Sidonie i La Iaia, Umberto Tozzi, Hombres G, Ben Harper, Andrea Bocelli, David Bisbal i Jason Derulo. Aquest és el cartell, juntament amb un parell d’espectacles musicals familiars, de l’edició d’aquest estiu del Festival del Cap Roig. Diuen que és eclèctic, perquè tothom hi pot trobar alguna cosa que li agradi. A vegades tinc la sensació que l’eclecticisme del cartell d’alguns festivals, i no dic que sigui el cas, és una excusa per amagar la poca imaginació dels programadors.
El festival de Cap Roig és una de les moltes opcions existents a l’hora d’organitzar un cicle. El suport de Caixabank fa que tingui una solidesa financera a prova de bomba i un baix risc econòmic, perquè l’objectiu principal, com en tota operació d’imatge, no és aconseguir el retorn de tota la despesa. Això fa possible que cada estiu passin pels jardins del castell dels Woevodski algunes estrelles incontestables del panorama musical internacional i algunes de les figures destacades del nostre país, juntament amb algunes propostes inqualificables. La dansa ha desaparegut; la lírica, gairebé. Música popular gairebé de manera exclusiva. Res a dir. Només constatar l’evolució de la línia de programació, sempre mantenint-se dins aquest caràcter eclèctic. Ara i quan l’organitzador era Concert Studio i no Clipper’s Live.
Ara bé, això també fa fugir una altra mena de públic que aprecia la varietat de llenguatges artístics en les programacions. Una varietat, per exemple, que és una de les divises del Festival de Peralada o el de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols. Afortunadament, però, a la Costa Brava hi ha on triar i remenar i si un dia estàs xalant amb Pretenders al Cap Roig, el següent pots ser a Peralada assistint a un esplèndid espectacle del Béjart Ballet i l’altre a Vilabertran escoltant Mathias Goerne o a Torroella de Montgrí comprovant el magnífic resultat de l’experiment de la unió de llenguatges artístics de Tortell Poltrona i Albert Pla en el marc del Festival Ítaca. I no en som d’afortunats?
