Orgasmàtica. Aquesta és la paraula que millor defineix l’experiència de veure Capitán América: Civil War en el cinema. El resultat és conseqüència de fer la feina ben feta, no només en aquesta pel·lícula, també en el treball constant i el picar pedra durant vuit anys fins arribar a aquest punt. Una pel·lícula d’aquesta ambició no es pot fer d’un dia per l’altre. A Kevin Feige, responsable creatiu de Marvel Studios, ja tardem a fer-li un monument per crear aquest univers cinematogràfic únic, inimitable i que està essent més coherent que el creat en els còmics. És Civil War la millor pel·lícula de Marvel Studios? Això va a gustos, però l’innegable és que entra al podi, no només de les de les millors de Marvel, si no de les millors pel·lícules fetes mai de superherois. He gaudit com feia temps que no ho feia, concerts d’Obeses a banda, i això ja és molt. I no m’ha calgut un segon o tercer visionat, que és l’excusa de moda quan una pel·lícula que vols que t’agradi decep. Aquesta vols que t’agradi, t’agrada, compleix les expectatives i n’acabes demanant més.
Capitán América: Civil War és la pel·lícula més madura i amb un to més seriós de Marvel Studios, però tampoc renuncia a l’humor. Les píndoles humorístiques estan en el lloc que toca quan la situació ho necessita, sense forçar la màquina. Els moments d’humor són poquets, però són molt bons, i es concentren sobretot en les aparicions d’Ant-Man i Spider-Man. És curiós perquè són els personatges que menys surten, però amb els que et quedes amb ganes de veure’n més, sobretot del de l’amic i veí aràcnid. Malgrat l’explotació que en va fer Sony, tens la sensació de veure una cosa nova, un Spider-Man molt autèntic i un Peter Parker ben actualitzat.
Un dels perills que pot tenir una pel·lícula com aquesta és l’acumulació de personatges, però a Civil War la presència de tots ells està ben justificada. Tots tenen la seva funció i formen part orgànica de la trama, tot i que Ant-Man i Spider-Man la tinguin amb menor grau. El primer hi és present perquè aparegui a la batalla de l’aeroport i el segon per ser presentat en l’univers cinematogràfic de Marvel. Però les seves aparicions són tant bones que et queden amb ganes de més de tots dos i la veritat és que, al final, ens és absolutament igual la mida del calçador amb què han estat introduïts.
Podem dir que Capitán América Civil War adapta el còmic més enllà de qualsevol dubte, malgrat que hi han canvis nombrosos. Però, què voleu que us digui, un té ganes que el sorprenguin també, i no veure en pantalla la mateixa història calcada dels còmics. De fet, els elements més importants del còmic són a la pel·lícula en diferents encarnacions. El guió agafa aquests elements i els traspassa de manera orgànica en aquest univers. Tenim l’atemptat, tenim a Spider-Man, tenim una gran batalla entre els superherois i tenim la presó. És la Civil War dels còmics? No, però és la Civil War que tenia que ser d’aquest univers cinematogràfic.
Un altre dels punts que es comentava abans de l’estrena és si bé esdevindria un Vengadores 2.5 o una pel·li del Capità Amèrica. Clarament és una pel·li del Capi, ja que ell és el protagonista i tot gira al seu voltant i al d’en Bucky. La pel·lícula continua la trama dels personatges després d’El soldado de invierno, i tanca varis fronts oberts de la primera part. Al trobar-nos amb més personatges que en les anteriors, trobem a faltar l’existència de moments més mundans en la vida d’Steve Rogers. Ens hagués agradat veure més cap on va la relació entre Steve i Sharon Carter. Però no hi ha temps per més. La pel·lícula és un no parar i cada escena avança en la trama, no hi ha espai per escenes que no avancen l’acció, d’aquí la sensació que les dues hores i mitja passin en un sospir.
Pel que fa al dolent, Helmut Zemo, no té res a veure amb el personatge del còmic i l’únic que n’han agafat és el nom, almenys de moment. Esperem saber-ne més d’aquest personatge i veure’l evolucionar cap al arxienemic del Capi que és, juntament amb Crani Roig. Igualment, el dolent compleix i desvetlla al final uns fets devastadors que canviaran inexorablement la relació entre els personatges. Caldrà veure quines d’aquestes ferides romanen en el futur. Tanmateix, Zemo és secundari perquè la trama s’acaba concentrant en l’enfrontament entre el Capità Amèrica i Iron Man pel control fiscalitzador que el govern fa de l’activitat superheroica. En tot cas, Daniel Brühl està magnífic, com ja ens té acostumats.Civil War és més que l’enfrontament entre dos superherois; hi ha qüestions morals plenament justificades en ambdós bàndols. Tothom es posiciona en un cantó o altre i ho entenem per lo ben desenvolupats que han estat tractats aquests personatges, no només en aquesta si no en les anteriors pel·lícules de Marvel. El retrat dels herois és perfecte, de la mateixa manera que ho és allò que els impulsa, el qual està perfectament explicat.
Pel que fa a les escenes d’acció, són fantàstiques totes elles. Les primeres més físiques, semblen pròpies de cinema d’espies, fins i tot els escenaris europeus on succeeixen. Lluites cos a cos i persecucions automobilístiques que recorden també a El soldado de invierno. Les escenes més superheroiques les trobem sobretot a la segona part. A destacar la de l’aeroport, un brillant combat superheroic ben narrat i rodat, en què, malgrat els nombrosos personatges, saps perfectament què passa en cada moment. Bravo, bravo i bravo! I d’aquí passo directament a l’escena del combat final entre el Capi i Iron Man, que és més còmic que qualsevol altra, inclòs un plànol que és una clara referència a una de les portades de la Civil War. És una batalla dura i crua entre dos amics que ja no ho són.Però a part d’Spider-Man, la pel·lícula ens presenta a Pantera Negra o Black Panther com l’han traduït aquí. Algú s’hauria de mirar millor això de les traduccions. En tot cas, tots aquells que teníem molts dubtes sobre la viabilitat d’una pel·li d’aquest personatge crec que aquests s’han esvaït completament. El personatge mola molt, Chadwick Boseman està genial, un autèntic rei de Wakanda que ja se’ns presenta com un dels indrets més fantàstics d’aquest univers. Si abans de veure Civil War teníem poques ganes de Pantera negra ara en tenim moltíssimes.
I acabo amb la relació entre el Capità Amèrica i Iron Man, interpretats per Chris Evans i Robert Downey Jr. respectivament. Downey Jr. sap treure profit del seu personatge i sap donar-li una vessant més dramàtica i menys histriònica del que havíem vist darrerament. En aquesta pel·lícula és Tony Stark que creix com a personatge, ja que no només coneixerem el passat d’Stark, sinó que aquesta pel·lícula representa un pas endavant cap a la seva maduresa. A Civil War no només veiem els personatges salvar el món, sinó que, a més, ens mostra un pas endavant en el creixement i evolució de tots ells. No son personatges estancats, aquesta pel·lícula ens descobreix aspectes nous, això sí, amb respecte a la lògica interna i personalitat de cadascú que els fa diferents entre ells, i que dóna riquesa cinematogràfica única, inigualable i inimitable a aquest univers.Capitán América: Civil War és una meravella i no li cal res més. Si no hi heu anat encara no tardeu més, i si ja l’heu vist, torneu-hi.
[embedded content]
Font: Ningú no és perfecte
- Publicitat -
- Publicitat -
