Una divisió plausible del món es dona entre aquells a qui els agrada el carnaval i els que no, tret diferencial que ja s’evidencia des de les llars d’infants. M’afilio amb els segons. No he sigut mai especialment amant de disfressar-me i adoptar altres personalitats. Hi ha gent que sí, que en gaudeix, que els veus que, si poguessin, cada dia encarnarien un personatge diferent, i em sembla no només fantàstic, sinó meravellós. Perquè la litúrgia del carnaval la comparteixo i m’agrada: una celebració popular per riure’s, sobretot, del poder establert, i que certifica que tanta seriositat quotidiana és només una manera més de passar pel tros a benefici dels pocs que, alhora, són els que ens permeten esbravar-nos en dies assenyalats.
I és per aquest mateix motiu em declaro incapaç de comprendre els carnavals moderns basat en rues de comparses que competeixen per veure qui té la millor disfressa, la millor coreografia i la millor posada en escena. No només perquè sigui una transmutació de l’idea original del carnaval reconvertida en una passejada innòcua pel poder, sinó perquè, dins les mateixes colles, s’uniformitza de tal manera a tothom per igual que l’esperit gamberro de la pròpia festivitat queda tan diluït com un terrós de sucre llençat a la mar.
Vaig anar-hi a fer un vol, per la rua del poble, aquest cap de setmana passat. Us asseguro que he vist a molta gent de les comparses fent veure que s’ho passaven bé. Vull dir que seguien la música amb el pas assajat i posaven la cara que tocava, però que els veies d’una hora lluny que ja en tenien prou, de ser allà, especialment si el del teu poble és l’última convocatòria i que les mateixes comparses ja han desfilat pels carrers d’altres viles fent el mateix cerimonial. Ep, que entenc l’esperit de colla, el reunir-se molts vespres al llarg de l’any preparant disfresses i assajant coreografies i la comunió que d’aquí en pot rajar, però, pel bé del Carnaval, de l’autèntic esperit del carnaval, si és que això a algú encara li importa, ens ho hauríem d’anar replantejant.
