Febrer és el mes de l’hivern més cru i descarnat, de les nits gèlides i els matins gebrats, el mes on els virus neixen, creixen, es reprodueixen i ens abaten sense que tinguem clara la seva procedència -grip?, covid?, un simple constipat? Febrer és el mes lunar de 28 dies, i amb la lluna llunàtica ja se sap. Hi ha qui el considera el pitjor mes de l’any.
Febrer és també el mes on un dia ens descobrim meravellats que a les sis de la tarda encara és clar i de cop veiem la llum al final del túnel. El mes de Sant Valentí, una altra festivitat importada i impostada que s’imposarà com ja ho ha fet Halloween, el seu cosí germà. I febrer és, també, el mes del Carnaval. Del Rei Carnestoltes. De la disbauxa abans de la penitència, de la revolta pecaminosa abans del retorn a l’ordre dominant.
A les nostres contrades són diverses les rues i celebracions de carnaval. Unes celebracions que suposen el punt àlgid per a moltes colles, que passen mesos preparant-se per a concursar: les millors disfresses, les millors coreografies, la millor ambientació, la millor carrossa… Durant uns quants caps de setmana lluiran les seves millors gales per Pals, per Palamós, per Platja d’Aro, per Sant Feliu o la Bisbal, i segur que molts de vosaltres, estimats oients, anireu a admirar-los. No serà el meu cas. La de carnestoltes és una festivitat molt visceral; t’agrada o no t’agrada, però no sol haver-hi terme mig. Un servidor és dels segons. M’agrada la festa, i la filosofia antiautoritària que tradicionalment menava el carnaval m’és especialment atractiva. Però reconec que amb el format actual no hi acabo d’entrar. Fer d’espectador passiu de rues domesticades sincerament no m’atrau. Però reconec i admiro el motor associatiu que suposa per a tantes i tantes persones el participar en aquests saraus. Així que us desitjo a tots, participants i espectadors, un feliç mes de carnaval.
